Cel d’horabaixa és un extens poemari dividit en dues parts
anomenades “Espai de recança” i “Evocacions”. És un llibre que transita
per moltes veredes i que es detura en molts aspectes d’aquest viatge
poètic. Les obres són de format divers però mantenen com a element en
comú la cadència, la recerca del joc de la musicalitat amb les paraules i
la intensitat de les imatges.
Per això, el llenguatge que trobem a Cel d’horabaixa és ric,
però no alambinat, no apareix forçat, és creïble, i es nota que és
nascut de la vasta cultura de l’autor. En els poemes de Pou, la llengua
ens acompanya, ens acarona. I en el seu corpus de poemes ens ofereix un
lèxic ric amb mots que són ja un embruix, una al·literació de xiuxiuejos
a cau d’orella.
Cal destacar el marc que envolta el poemari perquè és un dels
elements essencials de l’obra. El paisatge ens és proper i, de seguida,
intuïm que és el del poeta, un paisatge viscut i estimat, però amb
l’habilitat dels mots, el poeta aconsegueix configurar un territori
nostrat amb pollancres, vents i serralades que reconeixem i amb les
quals ens reconeixem. Sovint l’autor fa una descripció detallada de la
naturalesa, perquè l’entorn no és només un espai on situar les accions
sinó que esdevé un actant amb personalitat, un símbol que es conjumina
amb els estats d’ànim.
La perspectiva del paisatge és melancòlica, grisa, emboirada i
tenebrosa, majoritàriament hivernal, de núvols espessos, de cels
d’horabaixa, de capvespres decadents.
Això li permet al poeta oferir-nos un contrast anímic, potser una
dicotomia marquiana que ens aporta dues realitats. Per una banda la
fosca, sovint un ambient apagat i negatiu. I, juntament amb això,
l’espurna esperançadora dels finals dels poemes, un contrast prometedor
que s’obri a nous horitzons, a somnis esperats, a nous designis, als
colors.
Malgrat la negativitat de l’univers mostrat, sempre hi ha un fil de
llum i d’esperança que s’intueix entre la tenebra, un final generós que
ens regracia i ens dona esperança.
Com és lògic, en un poemari tan extens hi ha multitud de temes i de
perspectives, però hi ha alguns elements que configuren els pilars de
l’obra. Així, podem apuntar, per exemple, una via existencial. Trobem
l’autor preguntant-se per allò que quedarà de nosaltres, un
existencialisme positivista que el porta a pensar en un espai on els
somnis són assolibles. Una malenconia plena de record i nascuda en les
entranyes de la foscor. Una obscuritat que crea l’espai propici per al
plaer en contrast amb un tristesa atàvica i la lluminositat del
pensament que s’imposa.
El record és un punt de referència constant, una de les fonts
primigènies des d’on es realitza el fet poètic. Esdevé punt de partida
del poema i també far d’esperança per al que ha d’arribar.
Només a través del pas del record i de l’esperança del somni es pot
amidar l’essència d’un mateix. El record uneix el passat i l’idealitza, i
el somni obri la frontera del futur desitjat. Enmig, en el present, el
poeta acull el reflex d’un jo que és ell mateix però que també reflexa
una imatge sublimada, un jo més autèntic i personal despullat de les
vestimentes de les convencions socials que sovint amaguen la veritable
essència del jo.
La poesia de Francesc Pou beu de l’experiència i dels sentiments
propis. Aquests són el punt de partença per a l’autor i són els elements
que entén que són capaços de redimir-lo. Són l’indret on el jo poètic
troba refugi, l’espai des d’on troba una manera d’explicar-se el món i
explicar el món.
Aquesta presència del jo, com veurem, és constant. Una primera
persona confessional que ocupa el centre de l’escena i actua en una
doble direcció. Per una banda, observant el seu entorn, un paisatge de
naturalesa intensa amb mars feréstecs, vents intensos, tempestes i
pluja. I d’altra banda, un jo que mira endins i descriu aquest paisatge
interior farcit de records, d’anhels i de desitjos. I l’instrument per a
fer-ho són les paraules. Uns mots que va pouant de vegades de la nit
sòrdida o en ocasions del silenci. Uns versos amb els quals és capaç de
donar forma al món exterior i explicar-se el món interior. Uns versos
que són com un sortilegi per entendre’s, per enfrontar-se a la vida amb
les armes invictes del poeta: les paraules.
El poeta mostra que està en un moment de maduresa, que una vegada ha
assolit l’equilibri entre el record i el desig, se sustenta sobre la
base ferma dels anys i té una mirada experta, fruit de les experiències
viscudes, una mirada que li permet deixar de banda il·lusions inútils,
ficcions o ensomiaments.
Cel d’Horabaixa és un llibre amb molta musicalitat, que es
llig de manera suau i que connecta amb el lector perquè transmet
perfectament els sentiments del jo poètic. És una obra construïda sobre
els fonaments de la passió, unes passions personals i afectives que en
tot moment traspuen sinceritat.
La veu del poeta se’ns mostra com un
reflex de la veu de l’autor. No sembla haver-hi ficcionalitat, no sembla
que temàtiques ni formalismes hagen guanyat a la veu veraç del poeta
que es troba al davant d’un paper en blanc i vol expressar, jugant amb
la màgia de la poesia, allò que sent i allò que el representa, les seues
contradiccions i el seu paper en la vida.
- Silvestre Vilaplana i Barnés -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada