10 de maig
Una vegada conclòs el timbrat retruny
de músiques que encalcen desfilades
pel bell mig d’angostos carrers,
el poble, pacient, fa un reclam de silenci.
Tot de llums, fanals eixerits, il·luminen
llunyans i silents, amb paorós ròssec,
la nit més màgica de la primavera.
Tots els verals del blanc santuari
menen les passes del cadafal,
suor que regalima per les galtes,
precs que murmuren, a crits, la fe.
Flames petites, però ben vives,
coronen geloses el cim de la serralada,
proclamat contuberni que anuncia el moment
quan la imatge, per tots més venerada
saluda, enlairada, el vetust plataner.
Milers d’ànimes, cor de la festa,
dibuixaran un trajecte en sentit invers.
Plany de campanes, l’església encesa,
l’oremus acobla el vell sentiment.
Escamot de passió, la gent s’apresta
a trepitjar els carrers, de mitjanit abillats,
on no caldran ciris, ni llumins,
ni fastuoses llànties de llum elèctrica.
El foc interior que mou el seguici
esdevé llum per totes les consciències.
- Francesc Pou -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada