Bellesa
interior
Biar
és aquella estranya estació
on
discretament s’atura el tren del silenci
per
fer-hi un glop de benaurança
i
sadollar la set d’horitzó que l’ha menat
per
un país ple de serres, d’obagues
on
l’horta s’obre al mar dolçament
cobejada
per murades de pins i alzinars.
Un
rierol acinglerat de vells molins
i hortes llunyanes, en el record
d’aquells
més vells, travessa indòmit,
de
bat a bat, el cor de la trama
tot
destriant, amb sàvia benvolença,
camp
i poble, terres i llars.
Grinyola
el vell aqüeducte medieval
en
contemplar, emmudit pel pas dels segles,
el
castell enlairant-se sobre la humil carena
que,
silent i calmosa, ha anat suportant
l’abassegador
esdevenir de la història.
Biar
és l’estrall de llum matinera
que
va solcant per les teulades,
garlanda
dels vells casalots
on
fa presència,
en
forma de perenne fermall,
per
lluir, amb il·lusió blasonada
llur
solemne antiguitat.
És
també la tèbia vesprada d’hivern
de
trepitjar carrers silents, solitaris,
o
el veral costerut del rés i la pregària
flairosa
essència de llenya cremada.
Seure
en el banc de la més noble pedra
i
esperar, distret, que arribe la mainada,
quan
el sol cercarà, poruc i mandrós,
l’espai
generós que el saluda i venera.
Biar
és l’espetec del grat record
que
retruny, paorós, en l’absència,
esquitxant
amb deler l’anhel repetit,
el desig retrobat de l’estiu
que
tothora el cor manlleva.
- Francesc Pou -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada