L’ermita de pedra
Si l’exultant castell enlairat
esdevingués de sobte pop marí,
de ben segur que abraçaria,
amb els seus tentacles fornits d’història
cases, carrers i hortes, per servar-los
de l’abassegador pas dels dies
per sobre dels vincles secrets i íntims
que els ha unit en la nit de tostemps.
I, tot plegat, caldria mirar-s’ho
des de la balconada on, temps ha,
s’assegué la conquesta d’aquell penó irat,
aixecat sobre la més noble pedra,
que en fou la clau i la porta.
I tot això hom ho celebra
a ritme de jocs i danses
el darrer vespre, quan juliol fineix.
La resta dels dies, l’estrall de silenci
deixa la petja de l’infinit ressò
sobre
les opaques obagues del castell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada