Monòleg. La tanda

He participat dues vegades en les sessions de Monòlegs de l'Alcoiania, més concretament en les edicions de 2013 i 2015. Ací us deixe el primer, representat per Carlos Ilario en juny de 2013 al Teatre Principal d'Alcoi.

MONÒLEG DE L’ALCOIANIA: La tanda

Bona nit, estimat públic. Sigueu benvinguts a passar una estona ací, xerrant. De què xerrarem? D’Alcoi, és clar. Sorpresos? Veritat que no?

Anem a parlar de tots nosaltres. Si, si de tots: alcoians i alcoianes, festers i no festers, festeres que volen eixir, i festeres que no els deixen. Tots i totes. No us heu parat a pensar alguna volta que els alcoians i alcoianes som animalets de costums? No és el mateix dir que som animals de costums que dir que tenim el costum de fer l’animal. Però en el nostre cas, crec que si que significa el mateix. Primer vos explicaré la segona qüestió, i després vos donaré exemples de com i quant que ens agrada fer les mateixes coses i anar als mateixos llocs.

Quan anem de festa ens agrada fer l’animal. I en dir festa, em referisc a la marxa, no a les Festes d’abril, encara que també. I si no us ho creieu, aneu divendres per la nit a la zona de la marxa, que en realitat no sé per què es diu de la marxa, si d’allí no marxa ningú. Allí te’ls trobaràs a tots, tant se val el nom del pub o l’hora que siga, fins i tot enmig del carrer, amb el cubata a la mà, i no dic bevent del got perquè no en beuen, literalment el succionen. Des del mateix moment que el vidre del got contacta amb els llavis, el contingut en desapareix com la paga dels funcionaris. En un tres i no res, es queda en això: en no res.

I si només fora el beure... He he! Beure i no creure! I de sexe? Què em dieu de sexe? Més val que ni vosaltres ni jo en diguem res, per respecte als xiquets i xiquetes que puguen haver a la Sala, o millor dit, per respecte als qui són a la Sala i els seus xiquets i xiquetes se’n van normalment de marxa. Perquè a la marxa..., sexe, drogues i rock and roll, encara que de rock and roll pràcticament no en queda res. Ara sona un soroll semblant a una llavadora que no acaba mai de centrifugar, i que provoca moviments frenètics de braços, cames (tot fent-hi els moviments)...

Així, ho veieu? Després anirem afegim els malucs (“caderes” en alcoià), el cul, i qui pot i la seua anatomia li ho permet, acaba per posar a ballar fins les parts més íntimes.

 Parem  la música, que ací no hem vingut a ballar. Encara que, ben pensat, tal i com està el món laboral, no vindria malament treure-se'n un complement com a go-go. T’estalvies els diners del gimnàs, no renuncies a anar a ballar els caps de setmana, i amb una miqueta de sort, pots acabar en un ballet fester, eixint a l’Entrada sense pagar un clau, i en arribar l’estiu, a fer “bolos “ pels pobles de la comarca.

La comarca és molt bonica, però hem de tornar de nou a Alcoi i situar-nos en la zona de la marxa, que era on estàvem. Hi ha qui s’ho pren amb tanta gana que se li passen les hores en dansa, i fins i tot se li fa de dia. Us ho jure, perquè en conec, de casos. Deixeu-me que vos ho conte. L’altre dia, sense anar més lluny, dissabte de vesprada, enmig de L’Albereda (“L’Alameda”, en alcoià), em vaig trobar una xica que conec, poc o menys de la meua edat. No done més dades perquè no vull que identifiqueu ni a la xica, ni l’edat que té la xica, ni molt menys, l’edat que tinc jo. Serien sobre les 8.30h de la vesprada, i anava amb una fiambrera a les mans (si, tal i com vol la Conselleria que vagen els xiquets al menjador)  i jo,com que sóc, diguem-ne, una mica “cotilla” li pregunte:

-        Xica, on vas amb la fiambrereta eixa?

Clar, un dissabte a poqueta nit, o te’n vas a sopar a algun bar o et quedes a casa, si no vols gastar-te els diners, no? Fins i tot, si sopes a casa d’alguna amistat, queda lleig anar amb una fiambrera, veritat? És més lògic anar amb una botella de “Chivas” ("Chivás" convidat, te l’emportes!) Però no puc imaginar-me un pla de dissabte per la nit ventilant-se el contingut de la fiambrera enmig La Glorieta. Si fóra la Nit de l’Olla, encara ho podria entendre. Com que els festers cada volta són més agarrats i no donen de bades ni la salutació..., doncs podria ser una manera de sopar barat amb l’ambient de festa al voltant, que això encara no ens ho fan pagar. Però al mes de febrer, un dissabte per la nit, la fiambrereta... De veres, que no n’entenia res de res.

Sort que vaig tindre que l’amabilitat d’esta persona em va traure de dubtes, tot i que, per a la resposta que em va donar, millor haguera sigut que continuara amb els dubtes que tenia. Escolteu què em va dir:

-        La fiambrera no és per a mi. Li la porte al meu fill, que des de les set de la vesprada que ha eixit de casa i fins les huit del matí que en tornarà...! La nit és molt llarga, i  són moltes hores tancat en aquell local!

Malgrat la cara de pòker que deuria posar, vaig voler solidaritzar-me amb aquella abnegada mare.

-        Xica! Puix si que t’has buscat una bona obligació!

I no us ho perdeu, la resposta que em va donar.

-        No, si no passa res. No veges, com estic jo, d’acostumada! De xicoteta ja li portava la fiambrera a mon pare, que treballava a Sol Rayo, quan feia el torn de nit. I ja veus, la casualitat! El meu fill està ballant exactament al mateix local  on mon pare feia faena.

-        Dona! –li vaig dir-  no és el mateix, ni s’assembla. Eixe local és ara lloc de ball, i no de treball. No sé si trobes la diferència!

-        Eh! Pràcticament el mateix. El iaio i el nét passen allí tota la nit, i jo d’esta manera continue amb la tradició familiar de la fiambrera nocturna.

-        No clar, per suposat! Qui millor, que les dones alcoianes per guardar la tradició dels homes?

Ella se’n va anar feliç amb la fiambrereta, com una xiqueta de col·legi sense beca, i jo, en canvi, em vaig quedar pensant si això últim que li havia dit era un complit o una indirecta. Però si que em va quedar clara una cosa: els alcoians podem passar, com ja he dit adés, del costum de fer l’animal a ser animals de costums. Ho enteneu ara? Si no ho heu entés, no patiu, que açò no entrarà en l’examen.

Però, per a costum que caracteritza la gent del nostre poble, sens dubte, és fer la plaça. Si, si la plaça. I de cap manera estic referint-me a La Safata (“La Bandeja”, en alcoià), o La Plaça dels Indignats, amb què la varen rebatejar els del 28-M. Per cert, si ara hi haguera concentracions d’indignats a la Plaça d’Espanya, en serien molt més, perquè amb la política de retalls de Don Marianico el Corto, caldria canviar-li el nom pel de “Plaça dels Indignats, Retallats i Fotuts en general”. De veres que no en cabríem.

                  Tot això està molt bé (o molt mal segons es mire), però ací a Alcoi, en dir la plaça ens referim al Mercat Municipal. I a falta d’un, en tenim tres, de Mercats. Totes les ciutats, més grans o més xicotetes, tenen un mercat, que es diu el Mercat Central o la Llotja. Val a dir que nosaltres també tenim una Llotja que té el nom del patró de la ciutat. Xe, quina casualitat! Ho has vist? Es tracta d’un espai arquitectònic soterrani admirat per tot el món excepte pels alcoians, que li han dedicat els piropos més bonics que se’ls ha anat acudint: el celler més car del món, la sala pocos-usos, sala de cultiu del xampinyó, i no dic més perquè no me’n recorde, però encara n’hi ha més.

Doncs ací a Alcoi, els tres mercats estan profundament arrelats als costums comercials de tots els habitants que vivim enmig d’este original espai envoltat de muntanyes i ple de barrancs. I quan dic açò, no estic fent cap teoria sociològica. Per a sociòleg prou teníem amb l’ex alcalde Sedano. Tan sols cal anar cada divendres o dissabte amb el carret plegadet o el sarnatxo a les mans, com la feia Caputxeta Roja. Bé! en el meu cas concret, la Caputxeta no seria una xiqueta, més aviat un tio “granadet” que va cap als cinquanta (anys, de quilos encara en són més), amb panxa cervesera, o si voleu, de café licor, perquè som d’ací.

I com que jo, sarnatxo a les mans, semble Caputxeta, el mercat de la Zona Nord seria el bosc, i del llop no cal que us preocupeu, que ja me’l trobaré. El conte comença quan ixes de casa camí del Mercat de la Zona Nord on m’esperen fruites, verdures, cues de gent i alguna que altra barcella amb tants  coneguts i conegudes que hi pots trobar.  I ací ve el primer dubte: amb tanta parada i tenda com hi ha al mercat, per què acabem sempre comprant als mateixos llocs? Serà per qüestió de confiança, o per què som animalets de costums? T’hi acostumes a anar sempre a comprar-li al mateix, i a vore qui és el valent que canvia de lloc, tenint en compte la disposició física de les parades, la qual cosa t’obliga a passar per davant de totes, i un poc violent si que és. I si el botiguer de tota la vida et veu comprant-li’n a un altre? Potser no et dirà res, però amb la mirada inquisitiva que et llançarà t’ho dirà tot. I tu, amb el cap tupant a terra, passant per davant d’ell fent vore que no l’has vist (fixeu-vos: has de fer vore que no l’has vist! Complicat, veritat?), però no pots evitar sentir el pes de la seua mirada darrere el teu bescoll, com si fóra l’espasa de Damocles, justiciera, implacable....   I no m’ho negareu, qui més qui menys és un poc bacora, ens sap greu canviar d’aires, i el nostre interior va somatitzant poc a poc eixa mena d’infidelitat conjugal. Perquè poc o menys és com si li hagueres posat les banyes al teu dependent  de tota la vida. I a més a més, ho has fet a la vista de tots. I és clar, tothom t’assenyala amb el dit:

- Quina poca vergonya! Mireu-lo, se’n va a la primera parada que troba.

I tu, a vore què fas, totalment sotmés a l’escarni públic. Doncs decideixes tornar a comprar on ho has fet tota la vida durant totes les setmanes. Animalets de costums, que som! Ah! Això si!  Tornar, tornem, però amb la munició ben carregada, a l’hora d’exigir:

-        Jo, si, aniré una altra volta, però que vaja ell amb compte! Com em torne a passar una poma pansida, se la menja sencera davant de mi.

En aquest punt, ens perdonareu, però les dones teniu eixe puntet combatiu que generalment ens manca al gènere masculí, que no cal dir-ho, podríem estar perfectament mesclats amb les verdures, de bacores que som. Les dones, en canvi, sou diferents, eh? No en deixeu passar ni una. Ni una, ni mitja ni cap, i que cante el capellà, si vol!

-        Eh “moreno”! Que la bresquilla eixa està tocadeta, que ho he vist!

I, efectivament. Amb l’ajuda del potent telescopi de Monte Palomar, als Estats Units, podríem detectar eixe minúscul puntet, que li ha passat desapercebut al botiguer i a qualsevol mortal, per bona vista que tinga, però no a la dona professional que setmana rere setmana mira, busca, compara .... i si troba alguna cosa millor, no s’ho calla.

-        Les de la setmana passada estaven millor. Eh? No estaven tocadetes.

I el botiguer, mut i callosa, que d’enfront té a la rabosa, es queda, però, pensant:

- Tocadetes? Clar que estan tocadetes. Si vosté no para, de tocar-les. Si la veu l’Ajuntament, li regala el carnet de “manipuladora d’aliments”. Puix sí, estan tocadetes com vosté, que  també ho està, però del perol!

I ara arribem al punt del conte on apareix el llop. Ja l’estàveu demanant, eh? En lloc de dir: que ve el llop!, direu: on està el llop? Doncs ja el teniu ací. I ves per on, ve disfressat també de iaia, per tal que caiga el caputxeta bova, que sóc jo. Deixeu que vos ho conte...

El llop, o siga, la dona entradeta d’anys, no es mou sigil·losament, què va! Va a tota pressa, buscant això, una pressa, una víctima, m’enteneu?. Te la veus neguitosa, amb ànsia, anant de parada en parada però sense parar-se, no sé si m’explique. I tot just en eixe moment arriba al mateix lloc on tu portes ja més de vint minuts fent-hi cua, i amb els signes de la impaciència i desesperació perfectament reflectits al teu rostre. Penses: “deuria d’haver-me dut el Ciudad. Mentre que estic ací, esperant, m’hauria llegit ja fins i tot les Cartes al Director”. Però clar, no te l’has dut, i com que no vols fer conversa amb la gent que espera, no siga cas que s’apunte a la xerradeta qui va davant de tu i el botiguer, i aleshores no t’atendran ni a l’hora de sopar.

En eixe precís moment, el llop, animalet de costum, de costum molt lleig, com veurem, avança en marxa triomfal deixant darrere d’ella els qui estan darrere de tu, els que anaven davant de tu, i en un esprint espectacular que no trobareu ni al Tour de França, es col·loca en segona posició, tot just darrere de qui està demanant. Increïble,veritat? No li ha fet falta ni dissimular....

Davant la perplexitat general i el teu cabreig particular, no pots ni deus deixar-te usurpar un dret guanyat a base de molt temps d’espera, pacient i impacient.

-        Escolte senyora, es pot saber on va vosté?

-        Que no ho veu? A comprar! Què no estem en el Mercat?

Primer pensament: Esta dona, és tonta, es fa la tonta, o, relacionada amb les dues anteriors, em pren a mi per tonto. Matisarem un poc la pregunta:

-        Volia dir: què punyetes fa ací, davant de tots, perquè eixe no és el seu lloc

-        Com que no? –em contesta en actitud torera, duent-se les mans als costats. El conflicte està servit.

-        I tant que no és el seu lloc, perquè ací hi ha una cua i uns torns que vosté no ha respectat.

-        Això ho dirà vosté.

  Clar que ho dic jo! Ho pensa tot el món, però, ja ho veus, em toca dir-ho a mi.

-        Jo anava ací –continua dient-me- perquè este senyor (el primer classificat del pelotó a la línia de meta) m’ha donat la tanda.

-        La què?

-        La tanda! O és que s’ha quedat sord?

Sord no, m’he quedat mut, de la sorpresa. Què collons és això de la tanda?. Jo no em refie de la dona esta.

-        Ah si? –li dic- puix ensenyeme-la

-        Què vol que li ensenye jo a vosté, mal educat?

-        Vull que m’ensenye la tanda

-        La tanda no s’ensenya

-        Ah no! I per què no?

-        Per què no es veu, no existeix.

-        Ah no! Puix si no existeix, vosté no té res. Així que faça el favor d’anar al final de la fila, i espere allí que li arribe el torn.

Evidentment, la dona es nega en redó, i l’espectacle que s’està formant està ja atraient curiosos d’eixos que es posen a menjar cacaus o pipes per veure-ho amb més tranquil·litat. Així que, finalment, ets tu qui te’n vas cap arrere i deixes que se n’isca amb la d’ella.  A més a més, la dona-llop compta amb l’ajuda aliada del figa molla que li ha donat eixa tanda inexistent, i que tot just en el moment que esclata el conflicte es troba  ja pagant i li importa un rave si darrere d’ell en van dos o dos mil.

I heus ací que la dona esta del cel, segura del seu triomf, no penseu que per això s’afanyarà en demanar, i fer més curt el temps d’espera dels altres. No! Que va! Tot just al contrari. Cada petició hi du aparellada un discurs convenientment bastit per a l’ocasió:

- Escolta, no te’n veig, de bledes.

I el botiguer, que és home prudent, es mossega els llavis per no dir-li:

-        Vol bledes? Doncs darrere de vosté, fent cua, n’hi ha un fum.

Però la seua educació li ho prohibeix i calla. Vull dir que calla el botiguer, la dona no calla ni dins l’aigua:

-        Posa’m mig quilo de bledes, que este diumenge venen tots els meus fills a dinar, i he pensat: ja que ens ajuntem tots a dinar, faré un bon caldo.

Puix clar que farà un bon caldo, què ha de fer, si no, una dona tan caldosa com ella?

I tot seguit, se’n fa un fart d’explicar la vida i miracles de tots els fills, els qui viuen ací, els qui estan fora, amb les seues preferències culinàries. I a mi, que allò que els agrade o no de menjar als seus fills, m’interessa tant com les notícies del sud de Sibèria, veig com arriba l’hora de dinar i jo desaparegut de casa, oint aquesta mena d’històries per a no dormir, encara que jo més bé diria històries per a no dinar, per l’hora que es fa. I penses: si veig entrar els GEOs, no oposaré resistència. De ben segur que haurà estat la meua família que els enviarà per rescatar-me, com ara als banquers espanyols.

Així que ho deixes córrer, per esta volta passe, però en arribar a casa i dinar, la  primera cosa que faré serà encetar una profunda investigació. Necessite saber molt al voltant de la tanda, per tal que la propera vegada no m’agafe desprevingut. Què en puc saber? Allò típic: els orígens, el funcionament, la seua influència en la crisi del petroli..., coses bàsiques. Tot i això us puc ben assegurar que no hi ha millor forma de perdre el temps: no hi trobareu cap vestigi de l’aparició de la tanda, la seua propagació ni la pervivència a través dels segles perfectament arrelada als costums comercials de la població.

I és lògic, no? Quin document podem trobar d’una cosa que no té forma física, i per tant, no escrita? La tanda no és ni més ni menys que un costum transmés per tradició oral, encara que, per la meua experiència, jo parlaria més bé de traïció oral. De tota manera, després d’àrdues converses amb els veterans compradors del mercat, he arribat a un parell de conclusions, que amb el permís del públic, compartirem ara i ací.

Primera Conclusió:  El procés de funcionament de la tanda. Em permetran que els ho explique cantant. És per desempallegar de tanta xerradeta. I a més, m’agrada molt. Així que... música senyor mestre! Anem a entonar-nos una miqueta.

(Cas de ser possible que sone el tema musical de “La Bamba”, tot configurant una mena de karaoke. Si no és possible, que interprete la peça “a capella”, però sense desafinar, eh?)

Per a donar la tanda

Per a donar la tanda es necessita

Una mica de cara

I una mica de pressa

I ,amunt i avall!

Sense parar

Sense parar

Ai la tanda!

Quina llanda! (bis)

Jo que  anava el primer

Jo que anava el primer de la fila

 ja m’he quedat

Ací al final

 ací al final

Ai la tanda!

Quina llanda! (bis)

Tot per culpa la dona

Tot per culpa la dona

Que arriba tard

I es vol colar

I es vol colar

Ai la tanda!

Quina llanda!

Segona conclusió:  La tanda és una tradició típicament alcoiana, tan arrelada com puga ser baixar les festes per Sant Nicolauet. A vore qui té collons de canviar el trajecte! No! Si aprovat el canvi ja està! Si, però canviar-lo ja és una altra cosa.

Doncs nosaltres, a continuar  la tradició, com a bons alcoians! Perquè, en qüestió de tradicions, no hi ha ningú en el món mundial que ens puga guanyar. I és que els alcoians, tradicionals com som, celebrem la Romeria a la Mare de Déu dels Lliris (Verge dels Lliris, en alcoià), tot just un mes després de la festa al calendari. I això segons com estiga l’oratge, que ací el fet que un es banye en l’Entrà de Moros és una heroïcitat, però en la Romeria de Setembre és una putada, amb perdó de taula.

Però la tradició és la tradició i les dates són les que són.  I per això la festivitat de l’altre patró, Sant Maure (eixe que no porta café licor), caiga quan caiga, la celebrem el primer cap de setmana de desembre. Què passa, que no ho sabíeu? Doncs ací estic jo per revelar els secrets inconfessables del santoral alcoià. I Sant Roc, que me’n dieu? Un altre patró d’Alcoi, la festivitat del qual és el setze d’agost... he he, qui és el guapo que es queda ací, amb la calda que cau, per celebrar Sant Roc? Doncs no passa res, i un mes i mig  més tard, ja veus a la gent traient farolets al carrer, que la veritat siga dita, no se sap si estan celebrant Sant Roc o el mig any de la Cavalcada de Reis. I per acabar-ho d’arrodonir, ens apuntem a la celebració de Carnestoltes.  Molt clar ho diu el refrany: En gener o febrer, Carnestoltes ha de ser,   i a Alcoi,  enmig la Pasqua, una setmana després.

Aleshores, amb tanta tradició “inamovible” com tenim, com voldríeu moure la tanda del seu context natural, els mercats municipals? Formen part de la història dels nostres mercats. A Mercadona  i Mas y mas, si així ho volen, que facen servir els números eixos de “Su turno”, com en el banc. Però, als nostres mercats, hem de lluitar i lluitarem per la conservació de la tanda.

I tot això, reconeixent que la tanda és una font de conflictes. A ningú no li agrada que li passen per davant la cua, sota l’atenta mirada de tots els qui estan esperant, i al mateix temps, pensant:

-        Si, si, la tanda! De xavo el pringat! Serà “bolsa” el tio? Se li posen davant i no diu ni mu.

Perquè jo supose que des del primer moment que el llop ferotge et passa per davant, en certa manera, quedes ja marcat. Eres un individu susceptible de ser “tandat”. I, en dir tandat, estic referint-me a la possibilitat de ser timat, per la “tandista” de torn. Fixeu-vos quant vocabulari estem creant-ne, de nou: tanda, tandista, tander o tandera, tandejar . No em negareu que sóc un aspirant a ocupar un silló de la Reial Acadèmia de la Llengua Alcoiana. Esperaré pacientment que m’ho proposen, i per coherència pròpia, no m’hi avançaré demanant tanda....

Per tot açò exposat, i molt més que no dic, per tal de no semblar pesat, reivindique la presència de la tanda dins els costums de la compra alcoiana. Davant la globalització, el “shopping”  i la compra “on line”,  nosaltres hem de promoure la tanda, íntimament lligada a l’hàbit de fer la plaça, i no cal que torne a explicar de quina plaça estic parlant. Cal que les tanderes inicien en l’ofici a les noves generacions (hosti! Açò de noves generacions m’ha sonat al partit popular!). Sense tanderes noves, no hi haurà tanda en un futur pròxim. De “colloneres” com jo,  víctimes o caps de turc, no cal demanar-ne, que el món està ben ple.

I per tal que a la tanda no li passe el mateix que al Barranc del Cint (que ningú no sap com punyetes s’escriu perquè no hi ha cap document que n’arreplegue el nom), hem d’inventar una forma física per a la tanda. I ací teniu la meua proposta: podria tindre la forma eixa del cartonet que circula per les comunitats de veïns i que serveix per recordar, a qui ho té penjat a la porta, que li toca netejar l’escala. Sabeu de què estic parlant, no?.  Evidentment si hi ha algun “pijet” per ací, açò del cartonet li sonarà açò a proverbi xinés, però que no vaja traient pit (bé, si és “pijeta”, que traga tot el pit que vulga), perquè qualsevol dia impensat el president de la seua escala (perdó, no me’n recordava que parlava dels pijos. Volia dir l’Administrador General de la Comunitat), doncs això, com l’Administrador eixe es pose en pla Rajoy a aplicar retalls, no li caldrà una altra que agafar el motxo i aleshores comprendrà el significat del cartellet amb la inscripció: Te toca a ti la entrada. I el cartellet en qüestió no vol dir, precisament, que enguany t’ha arribat la roda de l’esquadra en la Festa de Moros i Cristians. No, no. Això de tocar-te a tu l’entrada és tot una altra cosa.

Doncs aquest cartellet podria ser un format físic, encara que cutre, per a passar-se la tanda. Hem de reconéixer que açò no lligaria molt amb el caràcter alcoià. La gent d’aquest poble és molt més distingida, o almenys eixa és la fama que tenim. És per això que una proposta més adient per als qui els agrada bufar en caldo gelat podria ser una mena de pergamí enrotllat amb cinteta de vellut (“tersiopelo” en alcoià), convenientment lacrat, que el tandero lliuraria al pringat al qual se li cola, això si, d’una manera solemne per tal que, sense deixar de ser una presa de pèl, es faça servir amb molta dignitat. Dins del pergamí hi hauria la inscripció que explicaria el dret de passar-te pel davant, el rebedor del qual acceptaria perquè no li’n queda un altre remei. El conjunt de l’acció tindria el discret encant de l’elegància que caracteritza, com ja hem dit, els habitats d’esta Foia. Que jo més bé diria “mala folla”, perquè si ho analitzem amb deteniment, un poc ridícul si que queda, la veritat siga dita.

I per tal d’implicar al col·lectiu de gent més jove (els xiquets i xiquetes), estaria bé  dissenyar una mena d’osito panda, que en aquest cas seria osito tanda, que el pringat o collonera que ha estat tandejat podria quedar-se en propietat i regalar-lo als fills, als nebots o a qualsevol membre de la seua família. Tan sols cal ressaltar l’inconvenient afegit, pel fet que el propietari de l’animalet queda automàticament delatat per la manera que el peluix li ha arribat a les mans:

-        Mare! qui m’ha regalat aquest “ossito”?

-        El collonera de ton tio, que se li van colar l’altre dia al mercat.

Lleig, no? Per un altre costat, en canvi, el tander o  tandera que volguera fer ús d’aquesta pràctica - ja declarada per nosaltres com a patrimoni de la humanitat alcoiana – hauria d’adquirir l’esmentat objecte al lloc d’informació del mercat, amb pagament previ d’alguns eurets, per evitar l’abús consegüent de la pràctica tandista. Si per tandejar, hem d’escurar-nos la butxaca, ho seguirem fent, però amb moderació, com la beguda.

Hi ha més propostes, i podem donar-les la forma que ens vinga en gana, que per això és una cosa nostra, i com a cosa nostra que és, no deixarem que ningú li clave la cullera, veritat? Així que deixe que vostés pensen alguna altra proposta millor i ja me les comentaran un altre dia, que tot just ara me n’he d’anar i no vull fer-me pesat. És que, voran vostés, resulta que en realitat no em tocava ara a mi explicar el monòleg, jo era l’últim de la sessió de hui, però el monologuista anterior, que és molt amable, m’ha donat la  tanda, i per això acabe ara.

Adéu i fins la propera!