Monòleg. Crítica de l'alcoiania pura

A setembre de 2015 vaig tenir ocasió de participar en una altra sessió de Monòlegs de l'Alcoiania. Aquesta vegada amb el monòleg que duia el títol de "Crítica de l'alcoiania pura", i fou posat en escena per l'actor Carlos Ilario, tal i com feu en l'edició de feia dos anys, al Teatre Principal d'Alcoi. Heus ací el text d'aquest monòleg:

Crítica de l’alcoiania pura

Bona nit, estimat públic!

Ací estem de nou un altre any i si Déu vol i vostés també, poden trobar-me tots els anys, com la declaració d’Hisenda i els tributs municipals, que ja dic jo que si són tributs, amb una reverència què li férem a l’Ajuntament ja deuria d’haver prou, no?, sense necessitat d’escurar-nos la butxaca. I ja que no queda un altre remei que pagar, podrien fer alguna oferta, no els sembla? Ho dic per fer més atractiu el pagament. No sé! alguna cosa semblant a: Suma punts pagant el SUMA i tindràs més opcions per al premi de l’any: una vivenda unifamiliar en el marc incomparable de Serelles, a vint minuts d’Alcoi i a cinc del Xorrador, en un lloc idíl·lic de muntanya, totalment envoltat de... més cases. Ah! I sense problemes d’aparcament.  Com que no hi viu ningú! I si eres l’afortunat podries triar entre més de tres-centes vivendes, aquella que millor s’ajustara a les teues necessitats, tot i que la realitat ens diu que series tu qui t’hauries d’ajustar a les necessitats que t’ocasionaria viure sol enmig de la Serra.

Però no hem vingut a parlar de pagament, perquè el monòleg se suposa que no és per a patir, sinó per compartir una bona estona. I ara seré jo qui s’ajustarà a les necessitats del monòleg.

Què els sembla el títol? Crítica de l’alcoiania pura. Un poc filosòfic, no? Què no els agrada la filosofia? Doncs a mi si. M’agraden les dos: Filo i Sofia. Però estiguen tranquils que no en parlarem, de filosofia. Aleshores parlarem de l’alcoiania pura? Doncs tampoc. Per parlar de l’alcoiania pura primerament hauria de saber què és això. I no en tinc ni idea. Home! Conec alguna alcoiana que li diuen Pura, però res més. No sabria explicar-los què punyetes és això de l’alcoiania pura.

Com que no podem parlar de l’alcoiania pura, parlarem de la crítica. Això ha estat, està ara, i ho estarà sempre, de moda. Perquè, a veure, no em negaran vostés que als alcoians i els alcoianes ens agrada criticar. Ni poc! Un poc ties maries si que som, eh! Però tots i totes: homes i dones, grans i menuts, que ací no se n’escapa ningú.   

                                 Ah! Una cosa si que és certa: practiquem la crítica diferenciada per raó de sexe.  Les dones critiquen pel seu costat, focalitzant aquestes crítiques cap a les dones, i els homes fan el mateix amb ells mateixos, però també se’n reserven la seua part per a l’altre sexe.

I vostés es preguntaran: I això per què és així? I jo contestaré: I a mi què collons em diuen? Miren, no ho sé. Als alcoians i alcoianes no els he fabricat jo. Això faltava! No obstant això, fer una afirmació categòrica d’aquesta magnitud m’obliga, com a mínim, a intentar d’explicar-ne les raons.  I sense la menor intenció d’encetar cap debat, intentaré explicar la bovada que els acabe de dir.

Abans de començar he de demanar que si hi ha algú a la Sala que estiga lliure del pecat de criticar, per favor que no llance la primera pedra..., ni la segona, ni l’última.  No siga cosa que no tinga cap pecat però en canvi, tinga molta punteria, i acabe jo el monòleg en la Secció d’Urgències de l’Hospital Comarcal Verge dels Lliris. Si hi ha algú que no té per costum criticar l’altre que ho diga ara, ara mateix,ja, que no passa res. Perquè si s’espera a dir-ho a que acabe la sessió, ja estarà parlant a les meues esquenes i, per tant, m’estarà criticant, veritat? Pura lògica.

Després d’aquest petit acte de contrició que no porta implícit el compliment de la penitència, analitzarem quan, on i per què ens agrada tant als alcoians i alcoianes clavar-nos en la vida dels altres. Tot plegat es tracta d’un exercici d’autocrítica que no ens vindrà malament. I ho dic perquè els habitants d’aquesta Foia ens caracteritzem per tindre un índex de valoració personal i col·lectiva especialment elevat. Amb poques paraules, cadascú de nosaltres som els millors d’un lloc que també és el millor del món. Perquè Alcoi pot estar molt malament, de fet sempre ho ha estat. D’ençà que jo tinc trellat i coneixement (o siga, mai),  la situació al nostre poble sempre ha estat molt dolenta: no hi ha treball, les fàbriques tanquen, les filaes obren on les fàbriques han tancat, la gent se’n va, els festers es queden... Podríem dir que la crisi és com el pa de motlle, es va inventar a Alcoi. I la crisi, com a bona alcoiana, sempre li ha agradat el seu poble per viure-hi. I fins i tot sembla que de tan alcoiana que se sent, s’ha apuntat a eixir a festes, amb la qual cosa ja podríem assegurar que la crisi ha arribat a la Festa. El començ del fi, l’Apocalipsi now.

I per què dic tot açò de la crisi? Molt senzill, perquè aquesta senyora malèvola, malgrat tot el seu poder destructiu, no ha pogut foradar ni miqueta l’orgull del nostre poble. Ja pot haver crisi arreu del món, que com Alcoi, no hi ha res. El món té crisi? Nosaltres, moral. I com que ens sobra la moral, doncs tenim això, doble moral. Moral per tirar-nos flors a nosaltres mateix, i al mateix temps, traure-li la pell al veí. Però eixa crítica al del costat la farem sempre per darrere, perquè dir les coses a la cara, no queda massa elegant. O almenys això entenem nosaltres. L’un front a l’altre, els alcoians som els més simpàtics del món: encaixades de mà, colpets a l’esquena, altres colpets a la barra del bar... I el somrís postís que no hi falte. I en dir postís no vull dir fals, sinó que en somriure deixem entreveure la dentadura postissa que t’ha col·locat Barrrachina, Blanes o qualsevol altre dentista.

Eixes bones maneres, però, desapareixen tan bon punt es gira qualsevol dels dos participants en l’escena de bon rotllo. Aleshores comença la descàrrega d’adrenalina que es convertirà en munició dialèctica en el precís moment que trobem algú que ens faça de confessor. Perquè amb la crítica passa el mateix que amb la infidelitat conjugal: si no hi ha una tercera persona pel mig, sembla que no funciona. Així doncs, “l’amic de tota la vida” resulta que està ple de defectes, i fins i tot les virtuts passen a ser defectes complementaris. De gran heroi a criminal pudent, en menys d’un minut. El tot bonic, tot preciós, es converteix en apanyats anem  o posiqueteveré. I no cal dir que totes aquestes crítiques acompanyaran la seua víctima fins el dia de la mort. Tot just eixe dia, més concretament el dia del soterrament, els defectes queden oblidats i és hora de rescatar de nou les virtuts per fer una posada en comú. Apareix el Tan bo com era! Mira que morir-se! (quina ocurrència, veritat?)  Però nosaltres continuarem quedant bé fins a la mort. Ja ho diu el refrany: quedar bé no costa un fotre.  I.... fotre! Què bé que sabem quedar els alcoians!

Si, ja sé  que em direu que no coneixeu ningú que vaja criticant la gent pel carrer. I teniu tota la raó. Pel carrer, ningú critica ningú. Tot és amabilitat, cordialitat i gent devanida. Un altre dia parlarem del devanit, un arquetipus alcoià que ben mereix un monòleg, o dos o tres. Ara la qüestió és: si al nostre poble no es critica pel carrer, on s’exerceix la crítica alcoiana per excel·lència? En aquest punt passa com ara a la Festa, hi ha discriminació per raó de sexe. Abans d’enfadar-vos deixeu que m’explique. No vull dir que a Alcoi només puguen fer crítica i xafarderia els homes, i les dones estiguen vetades. D’això, res. La cosa està totalment normalitzada i, a l’hora  que et traguen la pell de damunt, pots ser víctima tant d’un home com d’una dona. El fet diferencial alcoià consisteix a realitzar la xafarderia en llocs diferents segons es tracte d’una reunió del gènere masculí o del gènere femení.

En el segon cas, les dones, el camp de batalla són les perruqueries. Us heu parat a pensar alguna volta la gran quantitat de perruqueries de senyores que hi ha a la nostra ciutat? Per donar i vendre, que diem ací. A cada dos carrers hi trobareu una, generalment en un primer pis i amb un cartell penjat del balcó que en serveix de rètol. De rètol fosc, que de lluminós, res de res. Si de nit no funcionen les perruqueries, perquè gastar en llum publicitària nocturna? És que les perruqueres alcoianes són les primeres que saben que el cap està per alguna cosa més que per lluir el cabell, encara que elles es dediquen precisament a això. Una abraçada per a totes elles perquè les admire de debò. Són un exemple de professionalitat i de discreció. Professionalitat perquè es veu que fan la seua feina molt ben feta, ja que la clientela acudeix a elles cada dos per tres, sis.

-          Uf! Quin monyo més lleig que tinc. Demà mateix aniré a la perruqueria  a què em pentinen

                                      Resposta immediata del marit:

-          A pentinar-te? Que encara no saps passar-te el batidor  pel cabell? Puix ja eres prou majoreta.

-          Com que majoreta, eh! Ara si que ens ha fotut ací el jovençol este, que no sap jugar tot sol a les cartes, i se n’ha d’anar a la Filà tots els divendres!

-          Dona, és que als cotos no es pot jugar a soles.

-          Puix fes un solitari

-          Ja em toca fer solitaris quan tu tens mal de cap!

-          Això ara no ve a compte de res

Tota la raó té vosté, senyora. No venia a compte de res. Els draps bruts, que cadascú se’ls rente a sa casa. Nosaltres, per precaució, tornarem a les perruqueries ...

 He de reconèixer que aquest ofici, atés el meu caràcter temperamental, seria impossible que jo el poguera exercir amb un gest impassible i un somriure profident als meus llavis. I, pitjor m’ho posen si, damunt de tot, li has de donar la raó al client, encara que allò que estiga dient-te, et puga sentar com un plat d’olla acabat d’alçar del llit. A mi em fa una ràbia això! El tio o la tia vinga amollar animalades per la boca i tu, vinga callar!, i més callar encara! Finalment no pots aguantar-te més i...  nyas cantil!, amb la tisora li fots un trasquiló  enmig la cabellera molt paregut a un cràter d’eixos que es veuen a  la lluna. A fi de comptes, en un cardat de cabell no es notarà molt, no?

     

  És per això que sempre veuré les perruqueres com la conjunció perfecta de bondat, discreció i professionalitat. En canvi les clientes, que no tenen perquè ser ni professionals, ni bondadoses, ni discretes, te les veus rígides, quetetes, perquè, òbviament no poden moure el cap. El cap, no, però, i la llengua? Eixa si que la mouen, no para en tota l’estona! I eixa llengua tan activa, allò que fa es posar de volta i mitja a qui li caiga el sent benet eixe dia. Relacionat amb açò, us explicaré una endevinalla: En què es diferencia una discoteca d’una perruqueria? Molt senzill: a la discoteca hi ha cotilló la nit de cap d’any, a la perruqueria el “cotilló” és l’any sencer

.

Quines serien les raons que provoquen aquest tipus de dialèctica a les perruqueries de dones? Ben cert no ho sabria dir. En un primer moment vaig voler buscar una explicació química: els líquids, laques, amoníacs, tints, etc., tot plegat, crea dins el local un ambient de perversió que potser genere la imperiosa necessitat de buscar els defectes de l’altre i traure’ls a la llum. O potser siga els efectes ensordidors dels assecadors de cabells, que et cobreixen per complet el cap i fan que sembles un motorista o un astronauta a punt de marxar cap a la lluna. Però en realitat, en totes aquestes qüestions qui està en la lluna sóc jo, que de química aplicada als cabells estic més verd que el suc d’herba.

No sóc de ciències. Jo sóc més de lletres. En tinc un muntó per pagar a ma casa, imagineu-vos! És per això que acudiré a les lletres per trobar una explicació insondable al desig irreprimible d’airejar els defectes del veí o veïna. Us heu fixat quin material de lectura hi ha a les perruqueries de dones? Bàsicament el Hola, Diez Minutos, Pronto, Lecturas, Semana..., revistes científiques d’un rigor inqüestionable. Es tracta de publicacions especialitzades en escodrinyar la vida del famós de torn (a qui agafen desprevingut, o també previngut amb temps i diners d’antelació), i ho fan fins als detalls més petits i insignificants per tal que el lector, àvid de tot allò que li hauria d’importar un rave, se’n puga fer un retrat robot d’aquesta pobra (o rica) persona. I les conseqüències en el lector no se’n fan d’esperar: quan ja estàs farta de tants famosets, pedorros i pedorres que potser mai te’ls trobaràs de cara, l’objectiu de la indiscreció apunta tot seguit, cap a un àmbit diguem-ne més local, que estiga a l’abast del tracte quotidià de totes les que estan compartint llavat i assecat de cabells, retalls, tints i permanents.   Per fer-ho més entenedor: la majoria de les dones tendeixen a ser xafarderes perquè a les perruqueries hi troben tota una biblioteca especialitzada en la tafaneria, i mentre que els arriba el torn, van informant-se a fons per tal de fer el mateix elles mentre que els hi estan maniobrant els cabells: criticar, tafanejar, malparlar i fer el cotilla. Veritat què si?

Aquesta mateixa raó podria explicar el nul èxit del tafaneig a les perruqueries de cavallers. Aquests establiments, també anomenats barberies (i no sé perquè, ja que les barbes ja no les tallen) tenen un material de lectura ben diferent. De les revistes dites adés, no en trobareu ni una, ni mitja, ni cap. Per contra hi ha El Gratis (com que és de bades, si te l’emportes a casa, no passa res), el Ciutat (el d’ara i el d’abans), Informació, que parla també d’ací, i de revistes, bàsicament el Muy Interesante, que a pesar del títol, no sol tindre cap èxit entre el públic pacient, i per últim hi hauria la revista estel·lar de les barberies, aquella que ens ajuda a explicar tot el que estem dient. M’estic referint a l’Interviu. Si senyors, una perruqueria de cavallers sense l’Interviu és com una esquadra de festers del dia de la Diana sense un puro a les mans. No sé si la comparança és la més adequada però jo ja l’he llançada i ací queda. L’Interviu té un èxit sense precedent entre els clients masculins de les perruqueries. Deu ser la qualitat dels reportatges, que provoca unes sensacions ben distintes a les de les revistes del cor. L’Interviú no es podria considerar una revista del cor, caldria situar-la com a mínim un pam més avall de la cintura...(tot assenyalant amb el palmell la zona)

Una cosa ha de quedar ben clara: el fet que les persones del sexe masculí no exercisquen la crítica a les perruqueries no vol dir que no ho facen a altre lloc. I d’això en parlarem més avant. Perquè ningú no negarà l’evidència que els homes som tafaners. I com a botó de mostra, qui millor que no jo? Si senyores, i senyors, ho confesse: sóc un xafarder com la tapa d’un piano. I encara gràcies que ho dic obertament, perquè si no fora un cotilla, voldria dir que, estaria lliure de pecat i hauria de començar a cantalades amb tots vostés. Com he dit adés, tinguem la festa en pau, encara que caiga en cap de setmana.

I com a “cotilla” que sóc, intente extraure informació de les perruqueries femenines. I ho intente amb la meua dona. Quan ella torna de la perruqueria comença l’interrogatori mutu. Sí, entre els dos. Ella vol assegurar-se de boca meua què tal l’han deixada amb el nou pentinat, si m‘agrada més el cabell rull o el llis d’abans, si la tonalitat del tint és l’adequada o no, i com a resum final, si en conjunt la trobe més afavorida o no. I tot just en este punt vull advertir els marits. Compte amb les respostes!, sobretot a l’última de les qüestions, perquè un sí rotund a què ara està molt més guapa pot dur aparellada la interpretació que abans estava lletja. Estigueu-ne atents, que ens movem en terrenys pantanosos! I si les respostes no són les que elles estimen adequades, tot acabarà amb una sentència lacònica, però contundent:

- Total, que m’he gastat 70 euros per a no res!

I aquest míssil que t’acaba de llançar, t’arriba directament al fetge. 70 euros! Quasi res, diu el paperet! 70 euros, traduït a barrals de café, són molts diners, eh?

                                                                                                                         

En canvi, si les respostes han anat bé, és el meu torn. Puc començar a preguntar: cóm ha anat, qui hi havia, què era allò que es comentava, i continuar estirant la llengua en busca d’una informació que puga assaciar la meua set xafardera. Però res, em quede preguntant. La meua dona no sol prestar-se al joc i traure-li una mínima informació resulta més complicat que fer passar el fil per l’ull de l’agulla, un dels meus tradicionals fracassos de tota la vida.

I mireu per on, ja coneixeu el primer tafaner mascle de la nit. La resta no els presentaré ara per no fer-ho llarg, però si que diré on i quan poden trobar els homes exercint-se en l’innoble art de furgar en la vida d’aquell que tenen al costat.

Generalment actuen divendres de vesprada i nit en vint-i-huit locals repartits per la zona centre de la ciutat. Amb les pistes que he donat l’endevinalla és fàcil. Efectivament, parle de les filaes. No m’ho negaran, senyors festers, veritat que no?  A les filaes es tafaneja tant o més que a una perruqueria de dones!

Arriben divendres de vesprada al local de la filà, entren, s’asseuen cadascú amb la seua colla i a completar l’ordre del dia previst, a saber:

• Primer punt: Partida de cotos
• Segon punt: Vermudet ben regadet de café
• Tercer punt i final: en lloc de precs i preguntes, pèls i senyals de la vida dels altres.

S’imaginen vostés si a les filaes estigueren obligats a alçar acta de tot allò que es xerra als grupets en les reunions de divendres abans o després de posar-se tots a marxar? O si les perruqueries disposaren de caixes negres, com els avions, que enregistraren totes les converses de l’interior del local? Més que explicar les raons d’una catàstrofe, el contingut de les caixes negres seria allò que provocaria la catàstrofe.

Una vegada analitzats els aspectes formals, jo crec que caldria parlar-ne del contingut. Què és allò que critiquen homes i dones per separat?

Sobre aquest particular no és que jo dispose de massa dades, perquè no sóc individu de cap filà, no freqüente les perruqueries de dones, i la meua dona m’ajuda més ben poc. Però xerrant amb la gent i lligant caps d’ací i d’allà, he pogut extraure unes conclusions ben significatives. I com veig que ací, l’audiència la veig un pèl interessada en la qüestió, em dispose a satisfer l’interés generat i general.

Farem un esbós, i no un boç, que això ho duen els xutxos a la boca. Jo llançaré les idees per l’aire i vostés faran com les fletxes del Sant Jordiet: si poden les arrepleguen i si no, l’any que ve serà...

Hi ha una teoria física que explicaria l’evolució de les crítiques de les dones alcoianes. Si, si, no em mireu així. Una teoria física, d’eixa física que s’estudiava en l’Institut i que a mi me la suspenien sempre. Eixa teoria explicaria com el nucli generador de la crítica corrosiva té el seu epicentre en les revistes del cor, com ja hem dit i, mitjançant una força centrífuga (si, com les llavadores!) provocada per cercles concèntrics cada vegada més grans, arribaríem als límits geogràfics del nostre poble. Tot just en eixe moment, té lloc una altra força centrípeta que tendeix a fer perdurables la magnitud dels cercles concèntrics descrits anteriorment.

(Breu silenci)

No han entés res, veritat? Jo tampoc i qui va escriure açò, menys encara! Ho diré en cristià, encara que a mi m’agraden més els moros: bàsicament les dones comencen parlant que si la Belén Esteban i la seua operació d’estètica que l’ha deixada més lletja i amb més mala bava si cal, i d’ací passarien a la realitat de la mateixa perruqueria amb la inevitable comparació de l’anterior operació d’imatge i la neteja de cutis d’una de les clients habituals que “casualment” no ha vingut el dia que estan parlant d’ella. Sobre la base d’aquesta neteja de cutis aniríem dipositant cada volta més munició: la desafortunada elecció de la crema de maquillatge, que més que maquillada sembla que tinga l’helíaca“, que jo no sé què collons serà això, però ja d’entrada sona malament. Una vegada que a la pobra senyora l’han deixada feta un cromo, és hora de triar la víctima següent, i el torn li arriba a alguna persona rellevant en el plànol local, perquè la veritat siga dita, a Alcoi ens coneixem tots, i qui no, ja s’encarrega ell mateix de donar-se a conèixer.

Quan la crítica feroç no troba més fil per estirar en l’aspecte físic, cal anar directament a la vestimenta. En aquest punt hi ha una mina inesgotable d’on traure el carbó necessari perquè la màquina de la critica no es deture. Hi ha una llei que ve a ser poc o menys com els Principis Generals de la Constitució i l’elegància femenina, i de la qual no te’n pots eixir. Aquesta llei parla de la uniformitat del vestit i dels complements, sobretot el bolso i les sabates. En els dos casos el color ha de ser sempre el mateix. Tot un problema que condiciona moltíssim les compres femenines. Una de les raons que explicarien perquè anar de compres amb elles esdevé un exercici pesat, fastigós que pot allargar-se en hores i fins i tot en dies. I pobra d’aquella que se li acudisca eixir sense la combinació de colors descrita per llei. Està donant peu a que li facen un vestit més lleig encara que eixe que porta posat.

I no sols amb la vestimenta. Amb els cabells les nostres dones se la juguen igualment. El famós cardat alcoià sembla ser el més segur i lliure de comentaris, perquè són tots fets pel mateix motlle, pam dalt pam baix. O jo almenys ho veig així. Com que sóc home! Però quan entra en joc el tintat dels cabells, alerta amb el color que es tria! I d’això poques dones se n’escapen, perquè el canvi de color del pèl es converteix en necessitat urgent en passar la ratlla dels quaranta. És, aleshores, quan t’ix una altra ratlla, enmig la cabellera, que delata sense cap tipus de pietat l’edat en què estàs entrant. I el color del cabell és com la diana on apunten els dards de la mala bava:

- Si hi hagut excés de tonalitat caoba, semblaràs una índia apatxe de la reserva, la senyora de Jerónimo o Toro Sentado. (tot alçant la mà mostrant el palmell al públic)  Jau!.

- Si el color triat és un negre pujadet, estaràs ideal per a una visita al cementeri, fúnebre com t’has quedat.

- Si el color és un blanc intens, no te l’has tintat i estàs lluint el color natural de l’anciana que ja eres.

- I si te’l fas ros (rubiet que diem ací) et diran que en lloc de monyo portes una boleta de llum al cap.

Però no us penseu que els homes ho tenen millor. Els mascles (els matxotes) també exerceixen la crítica, amb una varietat temàtica menor, però capaços de destil·lar tota la munició dialèctica que l’ocasió demane. I com que l’ocasió sempre ho demana, doncs ell ho amollen i, mira a vore qui t’ha pegat. Com ja hem dit, el centre emissor de la crítica inclement l’hauríem de localitzar al bell mig del local de la filà, més concretament, al rotgle de cotos o els vermuts de la colla. I a partir d’ací aniríem estirant el fil de la llana (de la llana i de les altres filaes també) i el radi d’acció s’anirà eixamplant fins arribar al Preventori, el Barranc del Cint o la Font Roja. I dalt del Menejador ja podeu tancar el fil i fer-li’n un nus, que tots els que hagen caigut a dins, són víctimes futures del què diran, què direm i què no deixarem de dir.

Sempre hi ha un tipus de crítica global que dóna poc joc. Parle de la mania de clavar-se amb el poble veí, elevant els seus defectes fins a l’infinit i més allà, i silenciar-ne les virtuts, senzillament perquè no es reconeixen. I el punt àlgid arriba quan toquem a festa, sí, la nostra festa, que no volem que siga de ningú més. Qualsevol fet diferencial de la festa dels pobles més propers, Muro, i sobretot, Cocentaina (Ai, Cocentaina!) són ridiculitzats fins a les darreres conseqüències, per finalitzar amb un contundent:

- Com les festes d’Alcoi no hi ha res!

 Caldria afegir: Si, i com els seus festers tampoc!

I em perdonaran vostés si tornant al fil de la qüestió, llance enlaire els meus dubtes: Si les festes són perfectes, els qui la fan possible (els festers) també haurien de ser perfectes, no? Homes perfectes fan una festa perfecta. Puix per a un fester de pro, la Festa serà plusquamperfecta, però els festers ho són per la banda del tos. I així ho deixen clar a les primeres de canvi. Les imperfeccions de l’individu de la colla del costat poden ser motiu d’escarni, vituperi, mofa, befa i cutxufleta per als membres de la taula del costat, que poden aconseguir que la vida d’aquest pobre siga més coneguda que la del torero Jesulín de Ubrique:

-          Mireu-lo! (però no el miren per tal que no sàpiga que estan parlant d’ell)  tothora va fardant que enguany li toca esquadra, i el que li ha tocat de veres és vendre el cotxe per poder-se-la pagar.

-          Puix el seu cunyat, justetet el contrari: s’ha comprat un setze vàlvules i li ha canviat el torn de la roda al meu cosí, que m’ho va dir l’altre dia.

-          Mare meua! Quins festers de calbot!

-          Puix no t’ho perdes! (i evidentment no s’ho perd ningú!). Eixe que ara mateix està fent la seua parella en els cotos, si, Jordi, eixe és un m’agüela. Enguany ha pagat mitja fulla perquè l’any que ve se’n va de viatge en Festes amb tota la família.

-          Ah si! Puix que no torne, que ací falta no en fa.

I pujant un esglaó més en el món de la crítica festera arribaríem al capdamunt de l’escala on viu un individu que mereix ser estudiat a banda, com l’arròs. Es tracta del cagafilaes, un arquetipus de fester cada vegada més de moda, que viu envoltat de negativisme i crítica despietada contra tot i contra tots. Des del mateix moment en què arrenca l’Entrà pel Partidor i ell no és el capità, tot està mal, i tots ho fan malament, excepte ell, és clar. I la Festa no pot ser perfecta perquè ell no està en l’Associació, en “l’Assossació”. Però no se li acudisca a ningú proposar-li el càrrec de primer tro, que dirà que no, perquè si l’acceptara , hauria d’acabar per criticar-se també a si mateix..

I podríem continuar tota la nit, però estiguen tranquils que no ho farem. Podem canviar els espills, els assecadors de cabell, laques, colònies i tints per taules d’escoti, baralles de cartes i barralets de café a punta pala. El resultat serà tot un i el mateix: el vici cotxino de furgar en la vida del veí o veïna per traure detalls que alimenten les nostres converses més indiscretes.

I com que ja he fet un drap a tot el món, crec que ja no em queda res més que dir. Ei, no ens enganyem, eh! Ací, qui més i qui menys, li agrada tafanejar de valent, i com veig l’escenari lliure de pedres, puc suposar que ningú no està lliure d’este pecat.  Jo ja he dit tot el que pense. Vagen vostés amb compte sobre què diran de mi, ara en acabant. Tinc amics estratègicament situats per tota la Sala i són uns llepons de primera divisió. No hi ha més remei que mossegar-se la llengua.. Però sense fer-se sang, eh?

                                            

                                           Doncs això, molt bona nit!

Francesc Pou -