He participat dues vegades en les sessions de Monòlegs de l'Alcoiania, més concretament en les edicions de 2013 i 2015. Ací us deixe el primer, representat per Carlos Ilario en juny de 2013 al Teatre Principal d'Alcoi.
MONÒLEG DE L’ALCOIANIA: La tanda
Bona nit, estimat públic. Sigueu
benvinguts a passar una estona ací, xerrant. De què xerrarem? D’Alcoi, és clar.
Sorpresos? Veritat que no?
Anem a parlar de tots nosaltres. Si,
si de tots: alcoians i alcoianes, festers i no festers, festeres que volen
eixir, i festeres que no els deixen. Tots i totes. No us heu parat a pensar
alguna volta que els alcoians i alcoianes som animalets de costums? No és el
mateix dir que som animals de costums que dir que tenim el costum de fer
l’animal. Però en el nostre cas, crec que si que significa el mateix. Primer
vos explicaré la segona qüestió, i després vos donaré exemples de com i quant
que ens agrada fer les mateixes coses i anar als mateixos llocs.
Quan anem de festa ens agrada fer
l’animal. I en dir festa, em referisc a la marxa, no a les Festes d’abril,
encara que també. I si no us ho creieu, aneu divendres per la nit a la zona de
la marxa, que en realitat no sé per què es diu de la marxa, si d’allí no marxa
ningú. Allí te’ls trobaràs a tots, tant se val el nom del pub o l’hora que siga, fins i tot enmig del carrer, amb el cubata a
la mà, i no dic bevent del got perquè no en beuen, literalment el succionen.
Des del mateix moment que el vidre del got contacta amb els llavis, el
contingut en desapareix com la paga dels funcionaris. En un tres i no res, es
queda en això: en no res.
I si només fora el beure... He he!
Beure i no creure! I de sexe? Què em dieu de sexe? Més val que ni vosaltres ni
jo en diguem res, per respecte als xiquets i xiquetes que puguen haver a la Sala, o millor dit, per
respecte als qui són a la Sala
i els seus xiquets i xiquetes se’n van normalment de marxa. Perquè a la marxa...,
sexe, drogues i rock and roll, encara que de rock and roll pràcticament no en
queda res. Ara sona un soroll semblant a una llavadora que no acaba mai de
centrifugar, i que provoca moviments frenètics de braços, cames (tot
fent-hi els moviments)...
Així, ho veieu? Després anirem afegim
els malucs (“caderes” en alcoià), el cul, i qui pot i la seua anatomia li ho
permet, acaba per posar a ballar fins les parts més íntimes.
Parem la música, que ací no hem vingut a ballar.
Encara que, ben pensat, tal i com està el món laboral, no vindria malament treure-se'n
un complement com a go-go. T’estalvies els diners del gimnàs, no renuncies a
anar a ballar els caps de setmana, i amb una miqueta de sort, pots acabar en un
ballet fester, eixint a l’Entrada sense pagar un clau, i en arribar l’estiu, a
fer “bolos “ pels pobles de la comarca.
La comarca és molt bonica, però hem de
tornar de nou a Alcoi i situar-nos en la zona de la marxa, que era on estàvem.
Hi ha qui s’ho pren amb tanta gana que se li passen les hores en dansa, i fins
i tot se li fa de dia. Us ho jure, perquè en conec, de casos. Deixeu-me que vos
ho conte. L’altre dia, sense anar més lluny, dissabte de vesprada, enmig de
L’Albereda (“L’Alameda”, en alcoià), em vaig trobar una xica que conec, poc o
menys de la meua edat. No done més dades perquè no vull que identifiqueu ni a
la xica, ni l’edat que té la xica, ni molt menys, l’edat que tinc jo. Serien
sobre les 8.30h de la vesprada, i anava amb una fiambrera a les mans (si, tal i
com vol la Conselleria
que vagen els xiquets al menjador) i jo,com
que sóc, diguem-ne, una mica “cotilla” li pregunte:
-
Xica, on vas amb la fiambrereta eixa?
Clar, un dissabte a poqueta nit, o
te’n vas a sopar a algun bar o et quedes a casa, si no vols gastar-te els
diners, no? Fins i tot, si sopes a casa d’alguna amistat, queda lleig anar amb
una fiambrera, veritat? És més lògic anar amb una botella de “Chivas” ("Chivás"
convidat, te l’emportes!) Però no puc imaginar-me un pla de dissabte per la nit
ventilant-se el contingut de la fiambrera enmig La Glorieta. Si fóra la Nit de l’Olla, encara ho
podria entendre. Com que els festers cada volta són més agarrats i no donen de
bades ni la salutació..., doncs podria ser una manera de sopar barat amb
l’ambient de festa al voltant, que això encara no ens ho fan pagar. Però al mes
de febrer, un dissabte per la nit, la fiambrereta... De veres, que no n’entenia
res de res.
Sort que vaig tindre que l’amabilitat
d’esta persona em va traure de dubtes, tot i que, per a la resposta que em va
donar, millor haguera sigut que continuara amb els dubtes que tenia. Escolteu què em va dir:
-
La fiambrera no és per a mi. Li la porte al meu fill, que
des de les set de la vesprada que ha eixit de casa i fins les huit del matí que
en tornarà...! La nit és molt llarga, i són moltes hores tancat en aquell local!
Malgrat la cara de pòker que deuria
posar, vaig voler solidaritzar-me amb aquella abnegada mare.
-
Xica! Puix si que t’has buscat una bona obligació!
I no us ho perdeu,
la resposta que em va donar.
-
No, si no passa res. No veges, com estic jo, d’acostumada!
De xicoteta ja li portava la fiambrera a mon pare, que treballava a Sol Rayo, quan feia el torn de nit. I ja
veus, la casualitat! El meu fill està ballant exactament al mateix local on mon pare feia faena.
-
Dona! –li vaig dir-
no és el mateix, ni s’assembla. Eixe local és ara lloc de ball, i
no de treball. No sé si trobes la diferència!
-
Eh! Pràcticament el mateix. El iaio i el nét passen allí
tota la nit, i jo d’esta manera continue amb la tradició familiar de la
fiambrera nocturna.
-
No clar, per suposat! Qui millor, que les dones alcoianes
per guardar la tradició dels homes?
Ella se’n va anar feliç amb la
fiambrereta, com una xiqueta de col·legi sense beca, i jo, en canvi, em vaig
quedar pensant si això últim que li havia dit era un complit o una indirecta.
Però si que em va quedar clara una cosa: els alcoians podem passar, com ja he
dit adés, del costum de fer l’animal a ser animals de costums. Ho enteneu ara?
Si no ho heu entés, no patiu, que açò no entrarà en l’examen.
Però, per a costum que caracteritza la
gent del nostre poble, sens dubte, és fer la plaça. Si, si la plaça. I de cap
manera estic referint-me a La
Safata (“La
Bandeja”, en alcoià), o La Plaça dels Indignats, amb què la varen rebatejar
els del 28-M. Per cert, si ara hi haguera concentracions d’indignats a la Plaça d’Espanya, en serien
molt més, perquè amb la política de retalls de Don Marianico el Corto, caldria
canviar-li el nom pel de “Plaça dels Indignats, Retallats i Fotuts en general”.
De veres que no en cabríem.
Tot això està molt bé (o molt
mal segons es mire), però ací a Alcoi, en dir la plaça ens referim al Mercat
Municipal. I a falta d’un, en tenim tres, de Mercats. Totes les ciutats, més
grans o més xicotetes, tenen un mercat, que es diu el Mercat Central o la Llotja. Val a dir que
nosaltres també tenim una Llotja que té el nom del patró de la ciutat. Xe,
quina casualitat! Ho has vist? Es tracta d’un espai arquitectònic soterrani
admirat per tot el món excepte pels alcoians, que li han dedicat els piropos
més bonics que se’ls ha anat acudint: el celler més car del món, la sala
pocos-usos, sala de cultiu del xampinyó, i no dic més perquè no me’n recorde,
però encara n’hi ha més.
Doncs ací a Alcoi, els tres mercats
estan profundament arrelats als costums comercials de tots els habitants que
vivim enmig d’este original espai envoltat de muntanyes i ple de barrancs. I
quan dic açò, no estic fent cap teoria sociològica. Per a sociòleg prou teníem
amb l’ex alcalde Sedano. Tan sols cal anar cada divendres o dissabte amb el
carret plegadet o el sarnatxo a les mans, com la feia Caputxeta Roja. Bé! en el
meu cas concret, la
Caputxeta no seria una xiqueta, més aviat un tio “granadet”
que va cap als cinquanta (anys, de quilos encara en són més), amb panxa cervesera,
o si voleu, de café licor, perquè som d’ací.
I com que jo, sarnatxo a les mans, semble
Caputxeta, el mercat de la
Zona Nord seria el bosc, i del llop no cal que us preocupeu,
que ja me’l trobaré. El conte comença quan ixes de casa camí del Mercat de la Zona Nord on m’esperen
fruites, verdures, cues de gent i alguna que altra barcella amb tants coneguts i conegudes que hi pots trobar. I ací ve el primer dubte: amb tanta parada i
tenda com hi ha al mercat, per què acabem sempre comprant als mateixos llocs?
Serà per qüestió de confiança, o per què som animalets de costums? T’hi
acostumes a anar sempre a comprar-li al mateix, i a vore qui és el valent que
canvia de lloc, tenint en compte la disposició física de les parades, la qual
cosa t’obliga a passar per davant de totes, i un poc violent si que és. I si el
botiguer de tota la vida et veu comprant-li’n a un altre? Potser no et dirà
res, però amb la mirada inquisitiva que et llançarà t’ho dirà tot. I tu, amb el
cap tupant a terra, passant per davant d’ell fent vore que no l’has vist
(fixeu-vos: has de fer vore que no l’has vist! Complicat, veritat?), però no
pots evitar sentir el pes de la seua mirada darrere el teu bescoll, com si fóra
l’espasa de Damocles, justiciera, implacable.... I no m’ho negareu, qui més qui menys és un
poc bacora, ens sap greu canviar d’aires, i el nostre interior va somatitzant
poc a poc eixa mena d’infidelitat conjugal. Perquè poc o menys és com si li
hagueres posat les banyes al teu dependent
de tota la vida. I a més a més, ho has fet a la vista de tots. I és
clar, tothom t’assenyala amb el dit:
- Quina poca vergonya! Mireu-lo, se’n
va a la primera parada que troba.
I tu, a vore què fas, totalment sotmés
a l’escarni públic. Doncs decideixes tornar a comprar on ho has fet tota la
vida durant totes les setmanes. Animalets de costums, que som! Ah! Això
si! Tornar, tornem, però amb la munició
ben carregada, a l’hora d’exigir:
-
Jo, si, aniré una altra volta, però que vaja ell amb
compte! Com em torne a passar una poma pansida, se la menja sencera davant de
mi.
En aquest punt, ens perdonareu, però
les dones teniu eixe puntet combatiu que generalment ens manca al gènere
masculí, que no cal dir-ho, podríem estar perfectament mesclats amb les
verdures, de bacores que som. Les dones, en canvi, sou diferents, eh? No en
deixeu passar ni una. Ni una, ni mitja ni cap, i que cante el capellà, si vol!
-
Eh “moreno”! Que la bresquilla eixa està tocadeta, que ho
he vist!
I, efectivament. Amb l’ajuda del potent
telescopi de Monte Palomar, als Estats Units, podríem detectar eixe minúscul
puntet, que li ha passat desapercebut al botiguer i a qualsevol mortal, per
bona vista que tinga, però no a la dona professional que setmana rere setmana
mira, busca, compara .... i si troba alguna cosa millor, no s’ho calla.
-
Les de la setmana passada estaven millor. Eh? No estaven
tocadetes.
I el botiguer, mut
i callosa, que d’enfront té a la rabosa, es queda, però, pensant:
- Tocadetes? Clar
que estan tocadetes. Si vosté no para, de tocar-les. Si la veu l’Ajuntament, li
regala el carnet de “manipuladora d’aliments”. Puix sí, estan tocadetes com vosté,
que també ho està, però del perol!
I ara arribem al
punt del conte on apareix el llop. Ja l’estàveu demanant, eh? En lloc de dir:
que ve el llop!, direu: on està el llop? Doncs ja el teniu ací. I ves per on,
ve disfressat també de iaia, per tal que caiga el caputxeta bova, que sóc jo.
Deixeu que vos ho conte...
El llop, o siga, la
dona entradeta d’anys, no es mou sigil·losament, què va! Va a tota pressa,
buscant això, una pressa, una víctima, m’enteneu?. Te la veus neguitosa, amb
ànsia, anant de parada en parada però sense parar-se, no
sé si m’explique. I tot just en eixe moment arriba al mateix lloc on tu portes
ja més de vint minuts fent-hi cua, i amb els signes de la impaciència i
desesperació perfectament reflectits al teu rostre. Penses: “deuria d’haver-me
dut el Ciudad. Mentre que estic ací,
esperant, m’hauria llegit ja fins i tot les Cartes al Director”. Però clar, no
te l’has dut, i com que no vols fer conversa amb la gent que espera, no siga
cas que s’apunte a la xerradeta qui va davant de tu i el botiguer, i aleshores
no t’atendran ni a l’hora de sopar.
En eixe precís
moment, el llop, animalet de costum, de costum molt lleig, com veurem, avança
en marxa triomfal deixant darrere d’ella els qui estan darrere de tu, els que
anaven davant de tu, i en un esprint espectacular que no trobareu ni al Tour de França, es col·loca en segona
posició, tot just darrere de qui està demanant. Increïble,veritat? No li ha fet
falta ni dissimular....
Davant la
perplexitat general i el teu cabreig particular, no pots ni deus deixar-te
usurpar un dret guanyat a base de molt temps d’espera, pacient i impacient.
-
Escolte senyora, es pot saber on va vosté?
-
Que no ho veu? A comprar! Què no estem en el Mercat?
Primer pensament: Esta dona, és tonta,
es fa la tonta, o, relacionada amb les dues anteriors, em pren a mi per tonto.
Matisarem un poc la pregunta:
-
Volia dir: què punyetes fa ací, davant de tots, perquè
eixe no és el seu lloc
-
Com que no? –em contesta en actitud torera, duent-se les
mans als costats. El conflicte està servit.
-
I tant que no és el seu lloc, perquè ací hi ha una cua i
uns torns que vosté no ha respectat.
-
Això ho dirà vosté.
Clar que ho dic jo! Ho pensa tot el món, però, ja ho veus, em toca
dir-ho a mi.
-
Jo anava ací –continua dient-me- perquè este senyor (el
primer classificat del pelotó a la línia de meta) m’ha donat la tanda.
-
La què?
-
La tanda! O és que s’ha quedat sord?
Sord no, m’he
quedat mut, de la sorpresa. Què collons és això de la tanda?. Jo no em refie de
la dona esta.
-
Ah si? –li dic- puix ensenyeme-la
-
Què vol que li ensenye jo a vosté, mal educat?
-
Vull que m’ensenye la tanda
-
La tanda no s’ensenya
-
Ah no! I per què no?
-
Per què no es veu, no existeix.
-
Ah no! Puix si no existeix, vosté no té res. Així que
faça el favor d’anar al final de la fila, i espere allí que li arribe el torn.
Evidentment, la dona es nega en redó,
i l’espectacle que s’està formant està ja atraient curiosos d’eixos que es
posen a menjar cacaus o pipes per veure-ho amb més tranquil·litat. Així que,
finalment, ets tu qui te’n vas cap arrere i deixes que se n’isca amb la d’ella.
A més a més, la dona-llop compta amb
l’ajuda aliada del figa molla que li ha donat eixa tanda inexistent, i que tot
just en el moment que esclata el conflicte es troba ja pagant i li importa un rave si darrere
d’ell en van dos o dos mil.
I heus ací que la dona esta del cel,
segura del seu triomf, no penseu que per això s’afanyarà en demanar, i fer més
curt el temps d’espera dels altres. No! Que va! Tot just al contrari. Cada
petició hi du aparellada un discurs convenientment bastit per a l’ocasió:
- Escolta, no te’n veig, de bledes.
I el botiguer, que és home prudent, es
mossega els llavis per no dir-li:
-
Vol bledes? Doncs darrere de vosté, fent cua, n’hi ha un fum.
Però la seua educació li ho prohibeix
i calla. Vull dir que calla el botiguer, la dona no calla ni dins l’aigua:
-
Posa’m mig quilo de bledes, que este diumenge venen tots els
meus fills a dinar, i he pensat: ja que ens ajuntem tots a dinar, faré un bon caldo.
Puix clar que farà un bon caldo, què
ha de fer, si no, una dona tan caldosa com ella?
I tot seguit, se’n fa un fart
d’explicar la vida i miracles de tots els fills, els qui viuen ací, els qui
estan fora, amb les seues preferències culinàries. I a mi, que allò que els
agrade o no de menjar als seus fills, m’interessa tant com les notícies del sud
de Sibèria, veig com arriba l’hora de dinar i jo desaparegut de casa, oint
aquesta mena d’històries per a no dormir, encara que jo més bé diria històries
per a no dinar, per l’hora que es fa. I penses: si veig entrar els GEOs, no
oposaré resistència. De ben segur que haurà estat la meua família que els enviarà
per rescatar-me, com ara als banquers espanyols.
Així que ho deixes córrer, per esta
volta passe, però en arribar a casa i dinar, la primera cosa que faré serà encetar una
profunda investigació. Necessite saber molt al voltant de la tanda, per tal que
la propera vegada no m’agafe desprevingut. Què en puc saber? Allò típic: els orígens,
el funcionament, la seua influència en la crisi del petroli..., coses
bàsiques. Tot i això us puc ben assegurar que no hi ha millor forma de perdre
el temps: no hi trobareu cap vestigi de l’aparició de la tanda, la seua
propagació ni la pervivència a través dels segles perfectament arrelada als
costums comercials de la població.
I és lògic, no? Quin document podem
trobar d’una cosa que no té forma física, i per tant, no escrita? La tanda no
és ni més ni menys que un costum transmés per tradició oral, encara que,
per la meua experiència, jo parlaria més bé de traïció oral. De tota
manera, després d’àrdues converses amb els veterans compradors del mercat, he
arribat a un parell de conclusions, que amb el permís del públic,
compartirem ara i ací.
Primera
Conclusió: El procés de funcionament
de la tanda. Em permetran que els ho explique cantant. És per desempallegar
de tanta xerradeta. I a més, m’agrada molt. Així que... música senyor mestre!
Anem a entonar-nos una miqueta.
(Cas de ser possible que sone el tema musical de “La Bamba”, tot configurant una
mena de karaoke. Si no és possible, que interprete la peça “a capella”, però
sense desafinar, eh?)
Per a donar la tanda
Per a donar la tanda es necessita
Una mica de cara
I una mica de pressa
I ,amunt i avall!
Sense parar
Sense parar
Ai la tanda!
Quina llanda! (bis)
Jo que anava el primer
Jo que anava el primer de la fila
ja m’he quedat
Ací al final
ací al final
Ai la tanda!
Quina llanda! (bis)
Tot per culpa la dona
Tot per culpa la dona
Que arriba tard
I es vol colar
I es vol colar
Ai la tanda!
Quina llanda!
Segona conclusió: La tanda és una tradició típicament alcoiana,
tan arrelada com puga ser baixar les festes per Sant Nicolauet. A vore qui té
collons de canviar el trajecte! No! Si aprovat el canvi ja està! Si, però
canviar-lo ja és una altra cosa.
Doncs nosaltres, a continuar la tradició, com a bons alcoians! Perquè, en
qüestió de tradicions, no hi ha ningú en el món mundial que ens puga guanyar. I
és que els alcoians, tradicionals com som, celebrem la Romeria a la Mare de Déu dels Lliris
(Verge dels Lliris, en alcoià), tot just un mes després de la festa al
calendari. I això segons com estiga l’oratge, que ací el fet que un es banye en
l’Entrà de Moros és una heroïcitat, però en la Romeria de Setembre és una
putada, amb perdó de taula.
Però la tradició és la tradició i les
dates són les que són. I per això la
festivitat de l’altre patró, Sant Maure (eixe que no porta café licor), caiga
quan caiga, la celebrem el primer cap de setmana de desembre. Què passa, que no
ho sabíeu? Doncs ací estic jo per revelar els secrets inconfessables del
santoral alcoià. I Sant Roc, que me’n dieu? Un altre patró d’Alcoi, la
festivitat del qual és el setze d’agost... he he, qui és el guapo que es queda
ací, amb la calda que cau, per celebrar Sant Roc? Doncs no passa res, i un mes
i mig més tard, ja veus a la gent
traient farolets al carrer, que la veritat siga dita, no se sap si estan
celebrant Sant Roc o el mig any de la Cavalcada de Reis. I per acabar-ho d’arrodonir,
ens apuntem a la celebració de Carnestoltes.
Molt clar ho diu el refrany: En
gener o febrer, Carnestoltes ha de ser, i a Alcoi,
enmig la Pasqua,
una setmana després.
Aleshores, amb tanta tradició “inamovible”
com tenim, com voldríeu moure la tanda del seu context natural, els mercats
municipals? Formen part de la història dels nostres mercats. A Mercadona i Mas y
mas, si així ho volen, que facen servir els números eixos de “Su turno”,
com en el banc. Però, als nostres mercats, hem de lluitar i lluitarem per la
conservació de la tanda.
I tot això, reconeixent que la tanda
és una font de conflictes. A ningú no li agrada que li passen per davant la
cua, sota l’atenta mirada de tots els qui estan esperant, i al mateix temps,
pensant:
-
Si, si, la tanda! De xavo el pringat! Serà “bolsa” el
tio? Se li posen davant i no diu ni mu.
Perquè jo supose que des del primer
moment que el llop ferotge et passa per davant, en certa manera, quedes ja
marcat. Eres un individu susceptible de ser “tandat”. I, en dir tandat, estic referint-me
a la possibilitat de ser timat, per la “tandista” de torn. Fixeu-vos quant
vocabulari estem creant-ne, de nou: tanda,
tandista, tander o tandera, tandejar . No em negareu que sóc un aspirant a
ocupar un silló de la Reial Acadèmia de la Llengua Alcoiana. Esperaré pacientment que m’ho proposen, i per coherència pròpia, no
m’hi avançaré demanant tanda....
Per tot açò exposat, i molt més que no
dic, per tal de no semblar pesat, reivindique la presència de la tanda dins els
costums de la compra alcoiana. Davant la globalització, el “shopping” i la compra “on line”, nosaltres hem de promoure la tanda,
íntimament lligada a l’hàbit de fer la plaça, i no cal que torne a explicar de
quina plaça estic parlant. Cal que les tanderes inicien en l’ofici a les noves
generacions (hosti! Açò de noves generacions m’ha sonat al partit popular!).
Sense tanderes noves, no hi haurà tanda en un futur pròxim. De “colloneres” com
jo, víctimes o caps de turc, no cal
demanar-ne, que el món està ben ple.
I per tal que a la tanda no li passe
el mateix que al Barranc del Cint (que ningú no sap com punyetes s’escriu
perquè no hi ha cap document que n’arreplegue el nom), hem d’inventar una forma
física per a la tanda. I ací teniu la meua proposta: podria tindre la forma
eixa del cartonet que circula per les comunitats de veïns i que serveix per
recordar, a qui ho té penjat a la porta, que li toca netejar l’escala. Sabeu de
què estic parlant, no?. Evidentment si
hi ha algun “pijet” per ací, açò del cartonet li sonarà açò a proverbi xinés,
però que no vaja traient pit (bé, si és “pijeta”, que traga tot el pit que
vulga), perquè qualsevol dia impensat el president de la seua escala (perdó, no
me’n recordava que parlava dels pijos. Volia dir l’Administrador General de la Comunitat), doncs això,
com l’Administrador eixe es pose en pla Rajoy a aplicar retalls, no li caldrà
una altra que agafar el motxo i aleshores comprendrà el significat del
cartellet amb la inscripció: Te toca a ti
la entrada. I el cartellet en qüestió no vol dir, precisament, que enguany
t’ha arribat la roda de l’esquadra en la Festa de Moros i Cristians. No, no. Això de
tocar-te a tu l’entrada és tot una altra cosa.
Doncs aquest cartellet podria ser un
format físic, encara que cutre, per a passar-se la tanda. Hem de reconéixer que
açò no lligaria molt amb el caràcter alcoià. La gent d’aquest poble és molt més
distingida, o almenys eixa és la fama que tenim. És per això que una proposta
més adient per als qui els agrada bufar en caldo gelat podria ser una mena de pergamí
enrotllat amb cinteta de vellut (“tersiopelo” en alcoià), convenientment
lacrat, que el tandero lliuraria al pringat al qual se li cola, això si, d’una
manera solemne per tal que, sense deixar de ser una presa de pèl, es faça
servir amb molta dignitat. Dins del pergamí hi hauria la inscripció que
explicaria el dret de passar-te pel davant, el rebedor del qual acceptaria
perquè no li’n queda un altre remei. El conjunt de l’acció tindria el discret
encant de l’elegància que caracteritza, com ja hem dit, els habitats d’esta
Foia. Que jo més bé diria “mala folla”, perquè si ho analitzem amb deteniment, un
poc ridícul si que queda, la veritat siga dita.
I per tal d’implicar al col·lectiu de
gent més jove (els xiquets i xiquetes), estaria bé dissenyar una mena d’osito panda, que en aquest cas seria osito tanda, que el pringat o collonera que ha estat tandejat podria
quedar-se en propietat i regalar-lo als fills, als nebots o a qualsevol membre
de la seua família. Tan sols cal ressaltar l’inconvenient afegit, pel fet que
el propietari de l’animalet queda automàticament delatat per la manera que el
peluix li ha arribat a les mans:
-
Mare! qui m’ha regalat aquest “ossito”?
-
El collonera de ton tio, que se li van colar l’altre dia
al mercat.
Lleig, no? Per un altre costat, en
canvi, el tander o tandera
que volguera fer ús d’aquesta pràctica - ja declarada per nosaltres com a
patrimoni de la humanitat alcoiana – hauria d’adquirir l’esmentat objecte al
lloc d’informació del mercat, amb pagament previ d’alguns eurets, per evitar
l’abús consegüent de la pràctica tandista. Si per tandejar, hem d’escurar-nos
la butxaca, ho seguirem fent, però amb moderació, com la beguda.
Hi ha més propostes, i podem donar-les
la forma que ens vinga en gana, que per això és una cosa nostra, i com a cosa
nostra que és, no deixarem que ningú li clave la cullera, veritat? Així que
deixe que vostés pensen alguna altra proposta millor i ja me les comentaran un
altre dia, que tot just ara me n’he d’anar i no vull fer-me pesat. És que,
voran vostés, resulta que en realitat no em tocava ara a mi explicar el
monòleg, jo era l’últim de la sessió de hui, però el monologuista anterior, que
és molt amable, m’ha donat la tanda, i
per això acabe ara.
Adéu i fins la
propera!
