Horitzó

Comença  a ploure,

fa fred

i aviat tot serà foscor.

La ciutat dels somnis

obre les seues portes,

i, amb ritme de vell rellotge

de calculada calma

un panteix d’hores anirà dibuixant.

Tèrbol i escumós paisatge,

parany de moltes penes,

caliu de noves ansietats.

 Cada gota fa nosa

mullant gorgs en el desig.

Que lluny resta, records enllà,

el tremp fervorós que enlairava

l’ànima, l’heura joliua

que commovia el temps!

Atrapats en un món estamordit

de malsons perennes i febles desigs

amb prou feines encertem a moure

 els fils que enlairen la vella recança,

i, obsedits i fonedissos,

engeguem l’amarga cursa de l’enyor.

Glops d'albada

                La ment, eixuta, serena

va bevent els primers glops de l’albada,

amb la sabor amarga de la nit fosa

i el cant neguitós de les aus temprades.

Per sobre del record hi suren molts anys

d’enganys i il·lusions, de grans projectes

lliurats a l’atzar amb jovenívola esperança.

Omplim el destí d’onades d’ira i d’odi,

mentre divaguem per la vida

a la recerca inútil de nous sentiments.

El cor s’hi rebel·la dòcil i humà,

 i amb feixucs batecs, encoloma la sang.

L’esguard, perdut rere un vell finestró,

ha solcat cel i terra, un univers de somni i por.

Declaració

És quan escric aquestes ratlles

que m’acompanya un dolç llevant,

i em branda l’esperit i em reviscola el seny.

Som allò que som, perquè ens han fet

fills d’un temps fosc i d’absències,

on poc a poc hem anat cruspint

espurnes d’un foc, caliu d’un futur

que somniem lluny, però possible.

No ens atabala la consciència

saber que encara som a temps,

i que un somni pot esdevenir

proposta dibuixada d’un temps

que ha d’arribar.

Restem però, a l’espera,

i aquest silenci traeix el cor.

Ens pertanyen unes nits

que no reclamem,

i no albirem pas l’horitzó

com un llum d’un anhel.

Nou temps

Ha conclòs el temps d’esperar

la vinguda d’un nou dia,

amb la força encoratjada

que ens atorga la incertesa del misteri.

Dies vindran

on tot serà prefixat d’antuvi,

sense cap escletxa a la improvisació;

on tot allò motivant i suggeridor

esdevindrà obligatori i indefugible.

Per tal de no alimentar l’esma,

més enllà d’uns límits

que estimo convenients,

deslliure la mirada al record

i, amb innocència calculada,

faig barreja dels meus somnis.