Planys de l'alcoiania

Un article nou, aparegut recentment en la revista Tipografia La Moderna. És una reflexió sobre el caràcter pessimista del nostre poble al voltant del seu futur. Un pessimisme natural o interessat?
Llegiu-ne si us abelleix. Punxeu sobre el títol que hi ha baix i us reconduirà a la publicació.

Planys de l'alcoiania 

Poema Tannhauser de Heinrich Heine

       
El proppassat dia 12 de febrer de 2017 tingué lloc al Teatre Calderón d'Alcoi un concert homenatge amb Joan Valls que comptà amb la presència de la Banda Musical Primitiva d'Alcoi, dirigida per Eduard Terol i Botella, tot combinant la música de compositors alcoians que d'alguna o altra manera tenien relació amb el poeta de la nostra ciutat amb la lectura de poemes del més prolífic escriptor d'aquestes comarques.           
Completant el programa hi havia la interpretació de la introducció de Tanhauser, de Richard Wagner. El poema que inspirà l'obra, escrit per Heinrich Heine, fou llegit igualment en l'acte, però traduït al valencià i amb format poètic propi, tasca que em fou encomanada personalment pel Director Eduard Terol. Heus ací la traducció del poema que fou llegida magistralment, tal i com feren amb la resta dels poemes de Valls declamats en aquella ocasió, per la rapsoda Pepa Botella de Castañer i l'actor i investigador alcoià Juan Javier Gisbert Cortés. Gràcies a tots tres pel treball desplegat, que feu de l'acte una gran vetllada músico-poètica d'homenatge al cappare de les lletres alcoianes.

                                                     

                           "Tannhauser" de Heinrich Heine

Llegenda

I

Bons cristians,

cal que eviteu tots els paranys

que el procel·lós Satan us pararà

Heus ací, al davant, qui us contarà

de Tannhauser, la seua història

que farà honor a la memòria

i us fugirà el mal averany.

                                                                             

Tannhauser, noble cavaller,

sentí ànsia d’amor i plaer,

i a la muntanya de Venus anà 
per viure allí més de set anys 
 »Ma Gentil Senyora Venus, 
ídol d’amor i d’estima,

per marxar d’ací jo vull

vostra llicència divina.

»Tannhauser, mon noble cavaller,

els meus llavis avui han volgut.

segellar els vostres amb deler.

i saber en què us he decebut.

»T’he servit sempre el millor vi

 nèctar pur, un goig sense fi.

I el teu front, de fresques roses,

ha estat ple de les més formoses.

»Estimada Venus, Gentil Senyora
besos i vi són la metzina

que el meu cos enverina

i la meua ànima empenyora

»Temps fa que hem jugat i hem rigut

ara, en canvi, les llàgrimes són anhel
en lloc de roses, avui he volgut

coronar d’espines el meu cabell.

»Tannhausser, mon noble cavaller,
per quina raó ara us querelleu

quan un bon dia jurament em feu

de romandre sempre al meu recer?

»Vingueu per gaudir-ne, al meu llit

de l’amor, les emocions plenes;

que la sang vostra encenga el meu pit,

pur i blanc, com un camp d’assutzenes.

»Gentil Senyora a qui tant n’he estimat,

sempre florirà la vostra bellesa

per sobre de tots els amants cremats

en el foc de la vostra pell encesa.

»És quan pense en déus i herois,

pels qui el vostre cos en fou ofrena,

que el vostre pit em causa ois,
  i refuse el seu blanc d’assutzena.

»Aquest cos, de blanca assutzena,

encara el cor més m’esparvera

quan el pense, en multitud plena

de nous amants d’edat primera.

»Tannhauser, mon noble cavaller,

no em parleu d’aquesta manera,

abans volguera mil colps severs

que em fes la vostra mà justiciera.

»Sempre preferiré que  em colpegeu
 a què ni un sol insult em digueu,

i pregue perquè vos, home de Déu,

la supèrbia del cor foragiteu.

»Tant que us he estimat, i vós a mi,
per haver de suportar retrets i ofensa!

Passeu-ho bé, ja teniu el permís:

podeu marxar, la porta és oberta.

 

II

A Roma! A Roma!, la ciutat beneïda

tothom escolta precs, campanes i cants;

la processó avança lenta, decidida,

i l’august Pontífex hi va al capdavant

Just i piadós, el Papa Urbà

amb tres corones és ben guarnit,

mant de porpra i cavallers fornits,

són seguici que al darrere va.

»Pare Sant, Papa Urbà,  escolteu

el neguit de confessió que em crida,

no trobareu repòs en vostra vida

fins que de l’infern, m’allibereu.

Els cants místics s’han apaivagat

i el poble s’obre, formant rotllana,

qui serà aquest pelegrí agenollat,

davant el Pontífex, a qui demana?

»Escolteu, Papa Urbà, pare sant

vós que podeu lliurar i deslliurar

nostres ànimes del jou de l’avern

salveu, doncs, la meua del Proterv .

»Sóc Tannhauser, noble i assenyat,

a qui un bon dia el plaer i el foc

ennuegaren, i no el mataren de poc.

A la muntanya de Venus he anat,

per viure-hi, ple d’ofec i ansietat,

d’aquesta vida meua, uns set anys.

»Venus, bella dama encisadora,

que embruixa l’ànima i el cos,

dolça, com de les flors, l’espora,

és l’accent de la llum del sol.

»Com una papallona sobre una flor     

voleiant sobre el calze tendre,

la meua ànima aixeca el vol

i els seus llavis volen prendre.

 

»El seu noble front està cenyit        

de clenxes arrissades al cabell,

els seus ulls em miren, i un rampell    

farà que em sotsobre l’esperit.           

»Quan em miren els seus ulls ametllats,

a la seua xarxa reste captiu

Hi vaig fugir, doncs em veia atrapat,

a la muntanya del desig més viu.

»Vaig escapar de la muntanya aprestat       

per uns ulls que pertot em segueixen,

uns ulls, que de tan sols mirar, fereixen,  

i em fan senyal d’un retorn assetjat .     

» A la llum del dia no sóc més que un home mort  

tanmateix a la nit, tot és vida i sentiment;      

somie amb ella i riu la meua ment,         

quan la veig aparèixer, em dóna conhort. 

»Ella riu feliç, xiroi, esbojarrada

i en riure em mostra tot l’afany

d’una dentadura blanca, acurada

que alhora em produeix sospir i plany.

» L’estime amb un terrible amor

que no he  pogut mai contenir,

talment com si fos un gran gorg

d’aigua brollant sense finir.

»Per sobre les roques van saltant

les bombolles d’escuma amb soroll

i en trencar l’aigua sobre el rocam 

esdevé, de sobte, un ample doll.  

»Si fos meu, potser jo li’n donés
el cel, la lluna, i un gran estel     

que, de la nit al dia romangués   

lluent i captiu per l’ample tel.  

» Amb irresistible amor l’evoque,

      a la seua foguera estic condemnat.      

¿Potser siga l’infern que m’aboque

 a un càstig de perenne eternitat?  

      »Escolteu, Papa Urbà, pare sant          

vós que podeu lliurar i deslliurar       

les ànimes del jou infernal,

salveu-me del Proterv i la maldat.

El Sant Pare alçà la mà majestuosa,

i li parlà amb el gest molt precís:      

-«Tannhauser, realment em fa nosa

de no poder trencar el teu encís.     

»El pitjor dimoni que has trobat

és aquest que anomenes Venus;

voldria ajudar-te que hi fores lluny,

i d’això estic mancat de facultat.

» La teua ànima pagarà

el gaudi de la carn amb deler.      

La teua condemna t’enviarà              

a l’etern suplici de l’infern».              

III

Tannhauser corregué arreu de lmón

plens de nafres els peus tenia.

En albirar Venus dalt del mont 
de mitjanit el cor s’encenia.   

                       

Al moment la bella Venus desperta
el veu, i del llit es lleva tranquil·la

estén els seus braços, esvelta,         

i als del seu amant, gojosa, s’enfila   

Del nas li brolla la sang

i de les pupil·les el plor

un bes fa segell a lacarn

deixant petja en l’amant
sobre la galta, el color.

      

I, en cloure el darrer bes

ell sobre el jaç s’ajoca
mentre que ella col·loca

a la cuina, el foc encès.

 

Sopa i pa, trau de la cuina

dels seus peus farà neteja,
i quan el seus cabells pentina,

fa un somrís, i el cor festeja.

-«Tannhauser, mon cavaller,

llarga ha estat la travessia

voldria saber el nom sencer

de les terres que heu fet via.

-«Al llunyà país dels celtes

vaig fer la primera visita
i el cor em feia empentes  

en fer de Roma, nova cita.

                      

»A la ciutat de les set carenes

 el Sant Pare em rebé una estona 

i va omplir-me el cor d’ofrenes

envers la teua gentil persona.

                                                                                                                                                  

» Vaig tornar-me’n per Florència

 creuant frontera i bardissa

 fins albirar la presència

de la selvàtica Suïssa.

»Vaig pujar els Alps joliu

per gaudir de la vista eixerida    

una àliga volava adormida

sobre un llac de blau molt viu.     

En arribar a Sant Gotard

Germania estava deserta

dels seus monarques d’estat     

rere la guàrdia establerta.

»Vaig veure l’escola d’endevins,

 i a Suàbia, misèria pels racons;

caps coberts amb la gorra de cops

per servar-ne els pensaments divins.

»A Dresden hi havia el gos més gran 

que mai en ma vida he vist,
sense dents, tothora fent crits 

i lladrucs temibles de por i fam. 

 

»A Weimar, lloc de Muses guarnit,   

s’escoltaven grans laments,

de la mort de Goethe, a un sol crit 

i de la vida d’Eckermann, el renec.

»A Berlín la gent escridassa,

sense saber la raó de l’esclat
-'Gans, aquesta lliçó ens repassa

del bell temps del segle passat.

                                            

»Totes les ciències han florit,

i cap ni una no en dona fruit,

A Gotinga, però, quan arriba la nit,       

cap llum encès us serà de profit.

»Vaig veure la presó de Cell,
tan sols Hannover la fa servir;

fer un correccional com aquell

per a tota Alemanya fóra senzill.

»La ciutat d’Hamburg, adés honrada,

 de lladres és hui morada i seu; 

i quan dins la Borsa m’hi trobava  

a Celle creia no haver dit adéu.   

»Més endavant, arribat ja a Altona  

vaig trobar-me perspectiva més bona,

i tot allò que allà em va succeir, 

altre dia vindrà que ho hauré de dir».

Horitzó

Comença  a ploure,

fa fred

i aviat tot serà foscor.

La ciutat dels somnis

obre les seues portes,

i, amb ritme de vell rellotge

de calculada calma

un panteix d’hores anirà dibuixant.

Tèrbol i escumós paisatge,

parany de moltes penes,

caliu de noves ansietats.

 Cada gota fa nosa

mullant gorgs en el desig.

Que lluny resta, records enllà,

el tremp fervorós que enlairava

l’ànima, l’heura joliua

que commovia el temps!

Atrapats en un món estamordit

de malsons perennes i febles desigs

amb prou feines encertem a moure

 els fils que enlairen la vella recança,

i, obsedits i fonedissos,

engeguem l’amarga cursa de l’enyor.

Glops d'albada

                La ment, eixuta, serena

va bevent els primers glops de l’albada,

amb la sabor amarga de la nit fosa

i el cant neguitós de les aus temprades.

Per sobre del record hi suren molts anys

d’enganys i il·lusions, de grans projectes

lliurats a l’atzar amb jovenívola esperança.

Omplim el destí d’onades d’ira i d’odi,

mentre divaguem per la vida

a la recerca inútil de nous sentiments.

El cor s’hi rebel·la dòcil i humà,

 i amb feixucs batecs, encoloma la sang.

L’esguard, perdut rere un vell finestró,

ha solcat cel i terra, un univers de somni i por.

Declaració

És quan escric aquestes ratlles

que m’acompanya un dolç llevant,

i em branda l’esperit i em reviscola el seny.

Som allò que som, perquè ens han fet

fills d’un temps fosc i d’absències,

on poc a poc hem anat cruspint

espurnes d’un foc, caliu d’un futur

que somniem lluny, però possible.

No ens atabala la consciència

saber que encara som a temps,

i que un somni pot esdevenir

proposta dibuixada d’un temps

que ha d’arribar.

Restem però, a l’espera,

i aquest silenci traeix el cor.

Ens pertanyen unes nits

que no reclamem,

i no albirem pas l’horitzó

com un llum d’un anhel.

Nou temps

Ha conclòs el temps d’esperar

la vinguda d’un nou dia,

amb la força encoratjada

que ens atorga la incertesa del misteri.

Dies vindran

on tot serà prefixat d’antuvi,

sense cap escletxa a la improvisació;

on tot allò motivant i suggeridor

esdevindrà obligatori i indefugible.

Per tal de no alimentar l’esma,

més enllà d’uns límits

que estimo convenients,

deslliure la mirada al record

i, amb innocència calculada,

faig barreja dels meus somnis.