Ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la ‘T’estimo, Marta’ d’Isabel-Clara Simó. Edicions de La Magrana. Publicada a la revista digital Tipografía La Moderna

Publicació original: http://www.tipografialamoderna.com/llegint_senten/testimo-marta/

T’estimo, Marta 

         Hom diu que les filles i els fills uneixen els matrimonis. Isabel – Clara Simó, en aquesta novel·la, s’encarrega de demostrar que aquesta dita no s’acompleix en la totalitat dels casos. Lídia i Ferran, una parella jove, de vida alegre i aparentment feliç, tenen una filla, de nom Marta, que venia a complir el desig de tots dos de formar una família. La natural alegria amb què Lídia assumeix la maternitat quedarà lluny, per sota, de l’amor que el pare va desenvolupant vers la petita criatura a mesura que aquesta va creixent. Aquest amor obsessiu esdevé un trepant ben esmolat que poc a poc anirà foradant el mur sobre el qual s’havia assentat la felicitat de la parella.

         L’escriptora alcoiana defuig de plantejaments o visions unilaterals de la qüestió, i per contra, deixa que la història siga explicada pels mateixos protagonistes, amb relats psicològics escrits com a mena de diari personal, on cadascun d’ells ofereix la seua visió de l’evolució del problema, que corre paral·lela al creixement diari de la petita Marta. L’encert de la novel·lista consisteix a posar-se en la pell dels dos integrants del matrimoni, antagònics en les conviccions i en la concepció d’allò que hauria de ser la relació de pares amb la xiqueta vinguda al món per alegrar la llar, i que es convertirà en motiu de discòrdia.

         La trama va avançant mitjançant els escrits en primera persona de Lídia i Ferran, que van desgranant els seus sentiments i la seua impotència, cada cop més gran, davant una convivència matrimonial que degenera dia rere dia, i que ha fet que hi sure per sobre de tot, la desconfiança creixent de l’un vers l’altre. Tots els canvis provocats en llur situació laboral de res no serviran. Lídia, que començà tenint cura de la petita, trobarà feina per prendre un alè nou, i serà Ferran qui se’n farà càrrec de la noia, amb la qual cosa l’obsessió per la seua filla es dispararà fins als límits d’allunyar-lo de tot el que l’envolta, incloent-hi el seu matrimoni.

         El lector rep, per part de l’autora, la comesa de ser psiquiatre de la relació i assisteix passivament al lent desenllaç de l’obra, accelerat per un fet sorprenent que provocarà un final que podrà ser previsible o no, tot depenent del grau d’implicació emocional que hom tinga amb el problema de la parella.

         Cal fer esment de la genialitat de la novel·lista en acarar dos personatges enfrontats i posar-se en la pell de tots dos, descendint al nivell de la quotidianitat dels fets i dels sentiments, per tal de fer arribar al lector el deteriorament d’una relació de parella. Tot plegat, dos diaris personals que s’apleguen en un relat escrit en una doble primera persona. Una interessant aportació sobre l’anàlisi de la vida en comú, les conseqüències i conclusions dels quals l’escriptora deixarà en mans de tot aquell que s’hi endinse en la lectura.