Ressenya: Entre les urpes del Gat. Manel Alonso. Ed. 3 i 4

Entre les urpes del gat, una crítica de Francesc Pou a aquesta novel·la de Manel Alonso i Català, publicada a la revista digital Tipografía La Moderna.

Publicació original: http://www.tipografialamoderna.com/llegint_senten/entre-les-urpes-del-gat/

Més que una novel·la negra 

       No negarem el caràcter de novel·la negra, doncs l’argument de l’obra “Entre les urpes del gat” (Manel Alonso i Català. Editorial tresiquatre ) està basat en la mort del professor Galcerà i la investigació subsegüent que mamprén, per iniciativa pròpia o propiciada per l’amistat que l’unia al finat, el jove Joan Claramunt. Açò no vol dir que Manel Alonso pretenga inventar la novel·la negra valenciana (si més no, ja ho féu Ferran Torrent amb les aventures de Toni Butxana i Hèctor Barrera), més aviat l’objectiu de l’escriptor de Puçol és tot un altre. Sota l’embolcall del terrible assassinat (?) del professor Eduard Galcerà i les dificultats que hi trobarà el seu amic o deixeble Claramunt per esbrinar les claus de l’homicidi, hi ha un desig de mostrar el lector la vida, la història, la parla, el dia a dia dels habitants del seu poble, conegut literàriament com Pouet.

              Alonso defuig d’interpretacions tècniques (des d’un punt de vista policial o de detectius)  i focalitza l’estudi dels fets des de la interpretació d’un jove del poble amb preparació universitària, que es llança a esbrinar les causes d’una mort que commou un poble des d’una vessant totalment amateur. Això conduirà l’autor a un camp de recerca d’informació basat en el poble, en la gent que l’habita, en els costums d’aquesta gent i la forma de vida que hi havia a aquella població en els anys cinquanta, però que amb la conjunció d’interessos que s’endevinen i els fils ocults que maneguen tota la trama, hom podria situar-la (amb permís de les noves tecnologies) en l’època actual.

              Amb tècnica cinematogràfica, comença per l’exposició del crim abans de presentar-nos el protagonista de la investigació, el qual no és tractat com a heroi, perquè no és més que una persona del poble amb una preparació intel·lectual que li valgué l’amistat amb el professor mort i, consegüentment el deute moral d’esbrinar-ne les causes, burxant entre la gent del poble i els interessos de qui n’eren els amos o els caps visibles de la vida quotidiana d’aquest.

                Una posada de llarg novel·lística per a la població que ha esdevingut la torre d’ivori de l’autor, i que li confereix una categoria literària innegable. Un poble que es presenta en el seu estat pur, amb les particularitats lingüístiques, expressions col·loquials d’una gent que encara no havia rebut la vista de nouvinguts, com a conseqüència d’un procés d’industrialització els orígens del qual comencen a ésser endevinats en el relat de la novel·la. Pouet és alhora, un poble amb uns costums de vida valencians, on res no pot passar i alhora s’hi esdevé allò que ningú mai no hauria pensat. Si a un poble petit es pot produir una mort amb causes ocultes, la universalitat del lloc està servida. Si més no, a nivell literari.

               Una obra de lectura més que recomanable que rebutja el happy end, tot substituint-lo per un non defining end, on tan sols el lector que en fa una acurada lectura, potser hi trobarà la clau del misteri. Sort i endavant, que paga la pena!.

 

 

Ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la ‘T’estimo, Marta’ d’Isabel-Clara Simó. Edicions de La Magrana. Publicada a la revista digital Tipografía La Moderna

Publicació original: http://www.tipografialamoderna.com/llegint_senten/testimo-marta/

T’estimo, Marta 

         Hom diu que les filles i els fills uneixen els matrimonis. Isabel – Clara Simó, en aquesta novel·la, s’encarrega de demostrar que aquesta dita no s’acompleix en la totalitat dels casos. Lídia i Ferran, una parella jove, de vida alegre i aparentment feliç, tenen una filla, de nom Marta, que venia a complir el desig de tots dos de formar una família. La natural alegria amb què Lídia assumeix la maternitat quedarà lluny, per sota, de l’amor que el pare va desenvolupant vers la petita criatura a mesura que aquesta va creixent. Aquest amor obsessiu esdevé un trepant ben esmolat que poc a poc anirà foradant el mur sobre el qual s’havia assentat la felicitat de la parella.

         L’escriptora alcoiana defuig de plantejaments o visions unilaterals de la qüestió, i per contra, deixa que la història siga explicada pels mateixos protagonistes, amb relats psicològics escrits com a mena de diari personal, on cadascun d’ells ofereix la seua visió de l’evolució del problema, que corre paral·lela al creixement diari de la petita Marta. L’encert de la novel·lista consisteix a posar-se en la pell dels dos integrants del matrimoni, antagònics en les conviccions i en la concepció d’allò que hauria de ser la relació de pares amb la xiqueta vinguda al món per alegrar la llar, i que es convertirà en motiu de discòrdia.

         La trama va avançant mitjançant els escrits en primera persona de Lídia i Ferran, que van desgranant els seus sentiments i la seua impotència, cada cop més gran, davant una convivència matrimonial que degenera dia rere dia, i que ha fet que hi sure per sobre de tot, la desconfiança creixent de l’un vers l’altre. Tots els canvis provocats en llur situació laboral de res no serviran. Lídia, que començà tenint cura de la petita, trobarà feina per prendre un alè nou, i serà Ferran qui se’n farà càrrec de la noia, amb la qual cosa l’obsessió per la seua filla es dispararà fins als límits d’allunyar-lo de tot el que l’envolta, incloent-hi el seu matrimoni.

         El lector rep, per part de l’autora, la comesa de ser psiquiatre de la relació i assisteix passivament al lent desenllaç de l’obra, accelerat per un fet sorprenent que provocarà un final que podrà ser previsible o no, tot depenent del grau d’implicació emocional que hom tinga amb el problema de la parella.

         Cal fer esment de la genialitat de la novel·lista en acarar dos personatges enfrontats i posar-se en la pell de tots dos, descendint al nivell de la quotidianitat dels fets i dels sentiments, per tal de fer arribar al lector el deteriorament d’una relació de parella. Tot plegat, dos diaris personals que s’apleguen en un relat escrit en una doble primera persona. Una interessant aportació sobre l’anàlisi de la vida en comú, les conseqüències i conclusions dels quals l’escriptora deixarà en mans de tot aquell que s’hi endinse en la lectura.

Ressenya: ‘Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula’ de Jordi Tormo.

 

Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula’ de Jordi Tormo. Editorial: Sembra. Llibres.  Publicat a la revista Tipografía La Moderna

 

Publicació original:  http://www.tipografialamoderna.com/llegint_senten/una-visio-completa-de-lartista/

 

Una visió completa de l’artista

    La periodista Núria Cadenes ja va deixar una empremta molt gran en la nostra memòria, en publicar la biografia del cantautor i actor alcoià Josep Ovidi Montllor i Mengual, al seu llibre L’Ovidi. Ara podem dir que som davant de l’obra definitiva sobre l’artista. Hom podrà aprofundir en qualsevol dels aspectes que il·lustren l’apassionant activitat de l’Ovidi, però la visió global i completa de la seua vida i obra ens la mostra l’escriptor alcoià Jordi Tormo i Santonja en aquest llibre editat en 2015 per l’editorial Sembra.

    Un acurat treball de recerca, anàlisi de materials de l’artista, lectura de la seua obra i de les publicacions, entrevistes i recollida d’informació del món de relació del cantant, així com també un coneixement exhaustiu de tota la seua producció, ha permés aquest Doctor en Geografia i brillant escriptor, bastir un llibre que necessàriament ha de ser punt de partida d’investigacions posteriors, i alhora, referent obligat per a l’estudi de la seua vida i obra.

    El magnífic treball de catalogació dels poemes no amaga l’anàlisi seriosa sobre la personalitat de l’autor, la seua dedicació artística i la projecció en l’àmbit de la cultura dels països de parla catalana, mitjançant el contacte amb personalitats rellevants com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra, Apel·les Fenosa, Antoni Miró, Paco Muñoz, i una llarga llista del moviment lligat a la cultura pròpia d’aquests territoris, a partir dels anys 60 i fins a les acaballes del segle passat, quan es produí el traspàs de l’artista d’Alcoi

     L’altra vessant del treball de Tormo és la reivindicació de l’Ovidi poeta.  Sabem dels poemes propis esdevinguts cançons mercè a la seua veu, de qualitat interpretativa innegable i a la guitarra fidel de Toti Soler, així com també l’excel·lència recitativa que demostrava en declamar versos d’altres autors, ja fos Salvat Papasseti, Sagarra, Estellés o Pere Quart. Aquest llibre, però, trau a la llum l’obra escrita en poesia del cantant alcoià, gran part de la qual mai no es va publicar i gràcies al treball de datació de Jordi Tormo en sabem de l’existència.

     Coneixíem i admiràvem a l’Ovidi cantant, rapsode, actor i “pallasso” (com ell s’anomenà a si mateix en alguna ocasió). Jordi Tormo n’afegeix l’Ovidi poeta, doncs així ho manifesta en aquesta obra, i queda clara la veneració que professava als treballadors del vers i la rima, els quals van centrar la part més important de la seua activitat musical.

    En definitiva, es tracta d’una obra d’estudi rigorós, d’anàlisi de totes les facetes creatives de l’Ovidi, recollides en un llibre que no fa ombra a aquell altre que escrigué Núria Cadenes. Ans al contrari, tots dos es complementen, arrodonint el coneixement necessari que hem de tenir sobre la vida i obra de l’autor del barri del Viaducte tots els qui l’estimem i l’admirem. I no en som pocs.

Ressenya: Diccionari de butxaca. P.Jordà, J Llopis. M. Antolí.

Els amics de la revista Tipografia La Moderna llançaren la seua primera aventura editorial plegats. Fou un èxit de vendes, ja que aquest Diccionari de butxaca, s'exhaurí a les poques setmanes d'eixir a la venda. Em calgué l'honor de fer el comentari de l'obra, el qual reproduisc tot seguit, junt amb l'enllaç de la publicació original.

http://www.tipografialamoderna.com/llegint_senten/un-diccionari-condidet-i-molt-apanyaet/ 

Llegint s´entén la gent

Un diccionari “condidet i molt apanyaet”

Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Diccionari de butxaca’. Editorial: Tipografia La Moderna.

     Ben clar ho diu el pròleg: aquesta és una obra per riure’ns. Aquests autors, avesats observadors, i si hom vol, estudiosos d’aquest fenomen sociològic que s’anomena l’alcoiania (el mateix sentiment dels altres pobles del món, però més carregats de passió), aquests autors doncs, pretenen que ens mirem el melic per enèsima vegada, amb un prisma o vidre de les ulleres diferent, que no és altre que el punt de vista de l’humor. Un humor esguitat dels nostres vocables, les nostres frases fetes, les nostres expressions, les nostres manies, les nostres virtuts i els nostres defectes. Tot plegat, un estudi sociològic a peu de carrer fet a mode de diccionari de butxaca (de gavardina), però superant àmpliament aquesta estructura ordenada alfabèticament i amb una rígida explicació d’allò definit. 

     Ací, hom tracta de donar explicació a moltes coses que semblen inexplicables a primer cop de vista. Tot i això, l’aguda visió i la ploma àgil dels seus autors acabarà per desgranar la morfologia del caràcter dels habitants d’aquesta singular Foia, l’expressió més gràfica de la qual es fa a través de la llengua, barrejada de català, castellà, orgull, sornegueria i mala bava, que de tot n’hi ha a cadascuna de les expressions que les nostres boques emeten en forma de llenguatge oral.
      Quins són, però, aquests intrèpids burxadors de les essències del nostre llenguatge que gairebé caricaturitzen els seus paisans a base de treure’n capes de pompositat i fastuositat a tot el que ens envolta i ens defineix?
     L’un és un escriptor, columnista, autor de llibres i guions televisius, qui als seus textos de monòlegs sobre temes locals ja havia deixat la seua empremta en l’aguda observació i recapte d’expressions típiques de la parla popular alcoiana. El seu nom és Pep Jordà, i ja va recollir tot de mots i frases fetes dels habitants d’aquesta vall en una publicació digital, Tipografía La Moderna, dirigida juntament amb l’altre autor d’aquesta obra, el periodista Javier Llopis.
      Llopis és una de les figures més brillants que ha donat el periodisme a la nostra ciutat al llarg de la seua història. Dotat d’una capacitat de visió i d’anàlisi crítiques extraordinàries, coneix com poca gent els ets i els uts de la realitat sociopolítica alcoiana, i aquesta visió ha decidit d’aplicar-la a l’àmbit costumista de la societat del nostre poble, descobrint tots els aspectes de la personalitat de l’ésser alcoià que s’amaguen sota la simple expressió del vocable oralment articulat.

    Aquesta visió crítica, enriquida amb la ironia de què és capaç Jordà venen a confluir en una hilarant i alhora sociològica visió de la nostra gent, de la seua manera tan peculiar de parlar, i consegüentment, de veure el món i d’actuar-ne en conseqüència.

    I la baralla quedaria incompleta sense la tercera carta que forma el trio d’asos. Quan els dos autors consideren que de mots ja n’hi ha hagut prou i massa, recorren a allò de “una imatge val més que no mil paraules” i encarreguen aquesta comesa a tot un acadèmic de la pintura alcoiana, Manuel Antolí, director que fou de l’Escola d’Art i Disseny de la nostra ciutat. Antolí agafa el pinzell més satíric i ens regala unes produccions gràfiques molt properes a la caricatura, però de realització molt més rica i colorista. Tot un regal per al pacient lector.

   El conjunt del tot plegat és aquest llibre de fàcil lectura i rialla intel·ligent, que, a base d’analitzar els usos dels mots més freqüents i característics dels habitants de la ciutat que ens acull i ens deixa viure (de vegades, no massa), esdevé un autèntic retrat interior de la seua gent, una gent que els agrada molt de mirar-se el melic, i si s’escau, deixar-ho per escrit. I dit, i escrit, queda.

   Ara caldrà fer-ne una lectura pausada i reflexiva, talment com si miràrem la placa d’una radiografia, per veure’ns i descobrir-nos una mica més dins de nosaltres.  Si de l’alcoiania hom pot eixir-ne, amb aquest llibre n’entrarà de ple. Amb coneixement de causa, però.  Salut i enhorabona als tres autors.

Comentari a l'obra "Antoni Miró: La mirada rebel" de Jordi Tormo

Heus ací el comentari sobre l'obra de Jordi Tormo i Santonja Antoni Miró. La mirada rebel.

Fou publicat a la revista Tipografía La Moderna. Ací baix teniu el vincle. Punxeu-ne damunt i us reconduirà a la publicació original. 

http://www.tipografialamoderna.com/llegint_senten/antoni-miro-la-mirada-rebel/

 

Llegint s´entén la gent

Antoni Miró: La mirada rebel

Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Antoni Miró: La mirada rebel’ de Jordi Tormo i Santonja Editorial: Càtedra d’Antoni Miró de la Universitat d’Alacant 

 

      Darrerament han estat molts els escrits al voltant d’aquest artista plàstic alcoià, amb vocació universal.  La virtut de l’autor d’aquesta obra és fer compatible tot allò estudiat sobre una de les figures claus del moviment artístic del tardo-franquisme i de la transició que s’ha estés fins el nostres dies, amb una vitalitat creativa que uneix la capacitat d’expressió artística al desig de construir una societat, la nostra dels Països Catalans, amb vents de justícia social, llibertat, normalització lingüística i nacional.

       Efectivament, Antoni Miró ha esdevingut una de les veus més actives en la construcció nacional del País Valencià. Els seus nombrosos contactes amb polítics, escriptors i artistes en general, mantingueren viva la flama de la reivindicació, la qual ha estat present en tota la seua obra. Aquesta visió del compromís social que impregna l’obra del creador alcoià és posada de relleu una vegada més, i de manera exemplar, per l’autor, el Doctor en Geografia i Ordenació del Territori Jordi Tormo i Santonja, qui ja deixà una empremta molt grata en la biografia del cantant Ovidi Montllor, i ara, de bell nou, torna a fer gala del seu mètode d’investigació que ha aconseguit bastir una obra bàsica per al coneixement, no sols de la vessant plàstica del pintor i escultor, sinó també la humana, desgranant totes i cadascuna de les anècdotes que ens apropen a la seua figura, les seues inquietuds, els seus anhels i pensament al llarg de la seua trajectòria, la qual sortosament, encara no ha conclòs.

          El domini de la tècnica literària per part de Tormo permet una aproximació del lector vers una personalitat que des del primer moment hom troba encisadora, perfectament documentada amb tota mena de dates, dades, escrits, poemes, cartes, articles… per endinsar-nos, com ja hem dit, en la vida de Miró, i també dins el seu amplíssim món de relació amb les personalitats més emblemàtiques de la cultura en llengua catalana, com ara Vicent A. Estellés, Miquel Martí i Pol, el seu amic i ballarí Antoni Gades, Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Fuster, i una llarguíssima tirallonga de noms on caldria incloure la dels seus paisans Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Joan Valls o Sol Picó, amb correspondència i visites de treball al Mas El Sopalmo, residència que ha estat el seu centre de treball i vida d’ençà que tornà a Alcoi procedent d’Altea, on visqué la dura etapa de la transició democràtica.

       L’abast internacional de la projecció d’Antoni Miró és una constant que hom va descobrint de la mà de Jordi Tormo, qui ha esdevingut el seu biògraf fidel i pont d’unió de l’artista amb el públic, la qual cosa fa possible l’admiració més profunda del conjunt de la seua obra, després de conèixer el seu compromís amb la realitat i el seu esperit de denúncia social permanent.  La lectura d’aquest llibre ens posa en condicions d’aprofundir en qualsevol dels múltiples aspectes que presenta l’obra d’aquest alcoià universal. N’hi ha molts, d’estudis rigorosos arreu del País, on la càtedra de la Universitat d’Alacant que du el seu nom n’és la difusora perfecta. A Jordi Tormo caldrà agrair-li haver-nos donat les claus que ens faran conèixer i valorar com cal la magnitud de l’obra de Miró al llarg de tota la seua trajectòria fruïda, i alhora, apassionant.